Cap de setmana d’estiu, Costa Brava, oferta de suquet, i servidor que diu “ja m’està bé”. Aquesta combinació de felices circumstàncies m’ha recordat al tripartit. Una pena, sí. Però és ben bé així.
Temps era temps, per aquestes dates ja s’estava preparant a consciència una festa de gran anomenada sobretot entre la fauna política de l’avui extint oasi català. La party en concret era coneguda com el Suquet d’en Portabella (Pere, és clar, el d’Iniciativa). La tradició havia nascut el 1976 amb un sopar d’amics i companys seus del PSUC, a base d’aquest plat d’origen mariner que en néixer consistia bàsicament en la suma de peixos que havien quedat malmesos durant la pesca del dia.
Amb els anys, el cercle s’anà eixamplant fins que se’n feren incondicionals tot un seguit de polítics ben bronzejats i ben vestits de blanc, aborígens tots ells de les diferents tribus que amicalment poblaven l’arc parlamentari del moment. Enrique Lacalle, Miquel Roca, Rafael Ribó, Macià Alavedra, Pasqual Maragall o Josep-Lluís Carod-Rovira s’hi feren incondicionals. Eren temps en què Jordi Pujol governava una institució que molts encara ni intuïen que fos tan de cartró-pedra com el tripartit ens ha revelat grollerament que és. Temps en què els socialistes, Barcelona enllà, no havien descobert encara que podien caminar millor amb crosses. Els uns, doncs, governaven la Generalitat, mentre els altres ho feien amb gairebé tota la resta de poder polític substancial del país. Convivien en una certa harmonia, encara que només fos aparent. Semblava com si aquell mapa ja els estès bé, o com si s’hi conformessin civilitzadament.
Els del suquet de can Portabella eren temps en què una cadira solitària a l’Executiva del PSC encara no es dibuixava com la reserva sioux del presumpte sector catalanista dels socialistes de Nicaragua. Temps en què els llavors capitans del PSC –avui ja generals– havien d’etzibar a alguns companys seus frases de l’estil “nosaltres posem els vots i vosaltres els càrrecs”. Però tot allò ja va passar. Igual com el suquet, igual com la fórmula del tripartit que es demostra ja avui clarament desdibuixada, enmig d’un procés d’envelliment certament accelerat.
Ja no queda tripartit. Ja només se’n conserva un cert suquet, una suma de peixos que han quedat malmesos durant una agònica legislatura. Perquè ja ni els seus propis membres aconsegueixen defensar-lo amb un mínim d’entusiasme i de credibilitat. Aquesta setmana que acabem de deixar enrere ens ho han demostrat per partida doble al Parlament. Dues votacions importants, dues fractures entre els partits del Govern. I a més, Esquerra, per enèsima vegada, responent l’enèsim incompliment dels seus socis del PSOE amb una nova pròrroga pel finançament que si d’ells depèn tots sabem que no serà l’última. Iniciativa maldant pels passadissos del Parlament contra “la foto de la sociovergència” que per a ells ha estat la de Mas i Montilla a Palau. I mentrestant, el PSC anant per feina, picant l’ullet i pactant amb un PP que descarta fer-ho amb “la CiU de Mas” però que ja s’hi va posant, a la Patxi, amb els socialistes de Montilla. I tot plegat sembla com si als socis de govern ja els estès bé. Segurament, és clar, fins que no arribin unes eleccions nacionals que cert prohom republicà, tripartit i presumptament decisiu va dient ara a tothom qui el vulgui escoltar que bé podria ser que caiguessin aquest novembre mateix.
