Supèrbiavirus

"Aquesta mena de desastres (o alarmes construïdes sobre aparences de desastre) són la fórmula qualitativa per a la resiliència"

Quan ja pensem que tenim controlada una àrea relacionada amb la salut, arriba un altre virus que devasta vides i ens torna a posar lloc: no ho sabem tot i de fet no sabem quasi bé res, malgrat la gran quantitat de coses que hem après. No és estrany que es digui que l’aprofundiment en les temes i fins i tot la descoberta de relacions entre àmbits distants acaba duent-nos a la conclusió de què aleshores encara en sabem menys.

Val la pena preguntar-se si sempre serà així o si algun dia arribarem a predir qualsevol patologia que pugui posar en perill les nostres vides abans no ho faci. Mai no ho sabrem del tot, perquè el futur ja no és una dimensió abastable. Pel que fa a les malalties, la relació entre ment i cos, sempre un misteri tot i la convicció creixent de què són manifestacions de la mateixa cosa, és un exemple de la imbricació entre sabers tan de temps considerats estancs: física i filosofia, informàtica i neurologia, matemàtica i religió...

Potser els virus del futur seran sols informàtics, però produiran sobre la nostra supèrbia el mateix efecte que aquests que diem físics (com si els altres no ho fossin) Minúscules partícules que com un extraordinari David són capaces de tombar el Goliat que creiem ser. I ho suposem perquè per sobre de qualsevol altre virus n’alimentem dins nostre altre de més letal que ens fa caure sempre en el convenciment de que tenim el control. Així que quan l’aigua, el foc, o el vent o aquestes partícules infinitesimals arrasen les nostres expectatives, projectes o obres, una gegantina sensació de por o de desànim s’apodera de nosaltres.

Per no saber, ni tan sols sabem si tota l’alarma mediàtica entorn el coronavirus no és sols una barreja de crònica groga per captar l’audiència amb un interès dels especuladors borsaris que ara ja poden estar comprant valors a preu de saldo. El nombre de persones mortes i la seva prèvia precarietat física no permet altra conclusió. A més, la fórmula emprada per al control de la malaltia en la Xina del capitalisme no democràtic ha estat lloada per lliberals de casa nostra que aconsegueixen així que encara més gent pensi que lliberal i reaccionari són paraules sinònimes.

 

Sigui com sigui, aquesta mena de desastres (o alarmes construïdes sobre aparences de desastre) són la fórmula qualitativa per a la resiliència i una bona eina per recordar la nostra fortuna de part del primer món. Però sens dubte no servirà mai com eficaç vacuna contra el virus que tenim instal·lat de fàbrica a l’ADN i que d’aquí poc si com sembla, ens en sortim d’aquesta, el virus de la supèrbia.

 

Comentaris