En un article que ahir va publicar a l’Avui, Joan Puigcercós proposava “superar l’autonomisme” si el Tribunal Constitucional sentencia l’Estatut. D’entrada, el condicional resulta ingenu. És obvi que ho farà. D’una manera o d’una altra. A aquestes alçades, esperar-ne un miracle resulta fins i tot insultant. L’únic impediment que pot evitar la retallada –química, física o fisicoquímica– és la pròpia incompetència. És a dir, que el Constitucional decidís aplicar-se a ell mateix el seu verí i, portant la incompetència fins a límits insuportables per al sistema, no fos capaç d’arribar a un acord i ajornés sine die la decisió. Una cosa és allargar una sentència excessivament i sense cap raonament creïble que ho justifiqui i una altra de ben diferent declarar-se impotent per fer-ho. Ni les costures tan toves d’un Estat de dret tan precari com és Espanya podrien aguantar una declaració tan greu d’incompetència. Per tant, fins i tot dins la il•lògica espanyola és poc raonable pensar una altra cosa. Hi haurà sentència. I serà restrictiva. Una altra cosa és saber exactament, després de quatre anys, quin serà el moment que ses senyories trobaran adient per deixar-la caure.
Per tant, Joan Puigcercós no hauria de fer servir el condicional. Agradi o no agradi –que a molts no agrada–, Catalunya ja viu un nou moment postautonòmic o paraautonòmic. I cal gestionar-lo. José Montilla ho fa des de la incomoditat i la passivitat. Artur Mas fins ara ho ha fet des de l’ambigüitat. I Esquerra no recupera la credibilitat. Una declaració més no la recuperarà perquè el partit de Joan Puigcercós n’ha abusat. N’ha fet, tantes, de declaracions, que fins i tot ara resulten contraproduents. Perquè es fa difícil combinar la teòrica més atrevida amb la pràctica més resignada. Esquerra és el partit que les enquestes castiguen més perquè una part important del seu electorat ha arribat a la conclusió que basa la seva estratègia política en les paraules i no pas en els fets. En paraules, a més, contradictòries amb els fets. Per tant, una nova proclamació no convencerà els escèptics, que són molts.
I encara menys quan Puigcercós condiciona la presència del seu partit en el pròxim govern a la celebració d’una consulta que el PSC no acceptarà mai dies després d’haver proclamat les virtuts de la gestió de José Montilla i les bondats del segon tripartit. La nova declaració no és creïble. I aquest és el problema. Un problema més greu encara, el de la falta de credibilitat, agreujat quan el president d’Esquerra matisa que l’exercici del dret a decidir es farà sense “dreceres, improvisacions ni presses intempestives”. I marca unes condicions difícils de precisar. Unes prevencions que serien del tot raonables en un altre context i procedents d’un altre líder, però que en el cas d’Esquerra sonen més a argúcia que no a estratègia. Quan Joan Puigcercós remata la proposta i demana com a “nova fita” de l’agenda política del país “posar data a la democràcia exercint el dret a decidir” és inevitable recordar, irònicament o iradament, segons cada cas, que Josep-Lluís Carod-Rovira ja ho havia fet: l’11 de Setembre del 2014. I que no és una qüestió de dates ni de gesticulacions, sinó de feina diària. A favor de la musculació nacional del país. Si el desig sobiranista s’ha escampat a Catalunya en aquesta legislatura, ha estat més per l’agressivitat de les institucions de l’Estat que no pels mèrits del govern d’Esquerra. Fins i tot ha estat contra la mateixa Esquerra. La reflexió del partit encara referència de l’independentisme ha d’anar més lluny i no es pot quedar en la reiteració de divises que han contribuït tant al seu descrèdit.
