El suïcidi del relat

"En el cas que ens ocupa, sempre arribàvem al cap del carrer: qui es farà càrrec del deute milionari d'ICV amb els bancs"

Una de les tècniques de negociació política que més em va sorprendre en el meu curt pas per la política partidària-institucional va ser la "tècnica del relat". Aquesta tècnica és de les més utilitzades i de les més efectives però, a la vegada, és una bomba als fonaments de la Política.

El funcionament de la tècnica del relat és tan senzill com pervers. Per il·lustrar aquesta tècnica posaré un exemple de negociació on vaig participar: la unió entre Podem Catalunya i els Comuns. El tema és vell, no és d'actualitat i donada la seva evolució, actualment no té gaire interès polític en si mateix però crec que serveix com a exemple.

L'objectiu final de la negociació era "unir les esquerres". Aquest és el primer ingredient de la tècnica: l'objectiu ha de ser elevat, compartit i de sentit comú. Qui pot estar en contra de "la unió de les esquerres"? Qui pot estar en contra de dotar un espai polític de més capacitat d'acció? Qui pot rebatre el fet que "la unió fa la força"? Ningú amb dos dits de front. Així doncs, davant la força d'aquest imperatiu innegable les parts seuen al voltant d'una taula per estudiar les possibilitats d'assolir aquest objectiu compartit.

Un cop els actors estan asseguts al voltant de l'objectiu, arriba el moment que les parts exposin els seus plantejaments. I aquí comença pròpiament la negociació: malgrat compartir l'objectiu final cada un dels participants parteix d'un punt concret i, indefectiblement, diferent dels altres. En el cas que ens ocupa, un dels punts de partida tenia a veure amb la situació econòmica de cada un dels congregats a la taula de negociació. Mentre Podem Catalunya no tenia cap deute econòmic, un altre de les participants, ICV, devia milions d'euros a la banca. Aquest era un fet conegut per tots els participants de la taula però, malgrat això, cap dels participants creia que això, per si sol, fos un impediment insalvable per la consecució de l'objectiu. Era simplement qüestió de trobar l'encaix.

Per a les persones que en aquella època estàvem a la direcció de Podem Catalunya el tema era molt important, ja que el sorgiment de l'espai polític tenia al seu ADN la negativa a rebre finançament de la banca. Així doncs, el repte era fer compatible aquesta important diferència (no rebre diners de la banca vs. deure milions a la banca) amb l'objectiu elevat: "unir les esquerres". Com qualsevol es pot imaginar, quan hi ha més de 10 milions d'euros de deute sobre la taula, les coses són molt complexes. Si "les esquerres" assegudes al voltant d'aquella taula s'havien d'unir, què fem amb els 10 milions que deu a la banca un dels actors? Se signa un paper de compromís de no traspàs del deute a l'espai comú? Es comparteix el deute però també el patrimoni que ha generat el deute? Com es vehiculen els diners que l'espai comú pugui obtenir gràcies a la representació institucional aconseguir conjuntament? Perquè us feu una idea, en aquell moment Podem Catalunya tenia un pressupost mensual de prop de 50.000 €, que provenia exclusivament dels diners que rebia el grup parlamentari de CSQP. Segons un contracte signat abans de les eleccions entre la direcció de Podemos a Madrid i la cúpula d'ICV, Podem Catalunya es quedaria amb gairebé la meitat de l'assignació parlamentària. Una assignació que, pel nombre de diputats obtingut (11) rondava els 110.000 € aproximadament.

Tenint en compte que "la unió de les esquerres" podia suposar la possibilitat de conformar un espai polític més potent, on el resultat fos "més que la suma de les parts", a banda de la bona notícia política que això suposaria, hi hauria un impacte econòmic important per a les organitzacions participants. No vull criminalitzar la possibilitat que les organitzacions polítiques tinguin recursos públics per portar a terme la seva tasca. Els sistemes on només pot fer política qui tingui del seu costat les grans fortunes són un atemptat contra la possibilitat d'organització de les classes subalternes. Però això no vol dir que hàgim d'empassar-nos acríticament l'impacte que té aquest sistema.

I per això, a la taula de negociació, més enllà dels grans ideals, els manifestos emancipadors i tot plegat, es parlava molt de diners. I en el cas que ens ocupa, sempre arribàvem al cap del carrer: qui es farà càrrec del deute milionari d'ICV amb els bancs. Després de setmanes d'estira-i-arronsa, on quedava patent que ningú volia entomar el problema en profunditat, l'estratègia perversa del relat es posava en marxa d'una manera molt senzilla: apel·lant a l'objectiu final i indiscutible: la unitat:

"Molt bé, si no acceptes "la unitat" per això dels diners, a veure com surts a explicar-ho públicament. A veure com t'ho fas per explicar que per un detallet de res, estàs en contra de la "unitat de les esquerres". Tu mateix".

 

Dic que la tècnica del relat és eficaç perquè, efectivament, les postures dintre una negociació política no tenen a veure en la força dels arguments, en l'anàlisi detallada dels pros i contra d'una decisió ni de les conseqüències futures d'aquella decisió. Al final, l'únic argument que val és "a veure com t'ho fas per explicar-ho"; "A veure com t'ho fas per negar el bé major adduint detalls de gestió/econòmics/decisoris".

Com es pot veure això no és un argument. És simplement una posició de força. Depèn de la força amb la qual comptis a l'hora de defensar la posició en termes mediàtics, de la força amb la qual siguis capaç d'esgrimir l'objectiu elevat contra qui entén que no hi ha objectiu elevat possible si no es donen unes mínimes condicions materials i organitzatives per complir-lo. Depèn de qui deixen sortir en prime-time a explicar-se i a qui no. Depèn de si la gran figura pública de torn decideix mirar cap a una altra banda o no davant les opinions i qüestionaments de fons que es puguin fer durant la negociació.

Aquesta tècnica és molt utilitzada. I ho és perquè funciona. He posat un exemple concret només per il·lustrar. Però d'ençà que el vaig veure en acció no puc evitar, en els grans debats polítics que veig cada dia, la llarga mà d'aquesta tècnica. "Potser tens raó, però tens la mala sort que el teu punt requereix més que un tuit per ser explicat. Has perdut". Ho veig cada dia i a cada pas on estan implicats les direccions dels partits. Aquests dies amb especial intensitat. És preocupant perquè per guanyar un bon titular al TN o un bon tall de tertúlia, de vegades, projectes polítics sencers van directe al suïcidi. No em preocupen els seus dirigents. Ja trobaran on aixoplugar-se. Em preocupen els milions de persones que treballen de veritat per fer realitat els seus anhels.

 

Comentaris