D’ençà el llunyà 1996, quan vaig ser estudiant a la Universitat d’Estocolm, visito sovint la pàgina d’Internet de la Regeringskansliet (el Govern Suec) per veure quines són les iniciatives polítiques impulsades per les successives administracions d’aquest país nòrdic. Si bé, des del 2006, l’administració de centredreta del Primer Ministre Fredrik Reinfeldt – President del “Partit Moderat” – ha variat alguns dels plantejaments bàsics del poderós Partit Socialdemòcrata Suec, el compromís nacional suec amb les polítiques de solidaritat envers el tercer món no ha variat pas.
Novament, el 2008, Suècia fou la màxima contribuent mundial en assistència al desenvolupament en termes percentuals de la seva Renda Nacional Bruta (RNB), arribant a un impressionant 0.98%. Deixant de banda la complexa discussió en referència als millors mètodes per estimular el desenvolupament de les economies del tercer món – incloent les sempre interessant aportacions de Xavier Sala-i-Martín – aquestes dades vénen a recolzar el prestigi internacional suec arreu del món, atorgant, a més, una certa autoritat moral a Suècia ara que ha passat a presidir la Unió Europea.
Malauradament, quan l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) recull les dades sobre assistència al desenvolupament – una mesura equiparable al concepte de solidaritat – no té en compte l’assistència donada per les nacions no independents a l’estat que les administra. Si fos així, es demostraria, per exemple, que el Quebec té un saldo positiu en les seves relacions amb la resta de la Federació canadenca (rep més del que aporta mitjançant la via fiscal); així doncs, la Federació canadenca és solidària amb la nació quebequesa. No obstant, altres països, com Catalunya o València, tenen un desequilibri fiscal enorme, només superat dins l’Estat espanyol pel de les Balears i Pitiüses.
És injust que Suècia i els seus nou milions d’habitants siguin reconeguts, a nivell internacional, com el poble més solidari del planeta quan, amb les dades sobre transferències fiscals en concepte de solidaritat, els Països Catalans multipliquen per deu l’import destinat pels suecs a solidaritat. Més encara, és una veritable presa de pèl que l’administració de Rodríguez Zapatero prometi un 0.7 % de la RNB de l’Estat espanyol en concepte d’assistència internacional al desenvolupament quan, dins mateix de l’Estat, hi ha regions incapaces de sortir del seu perpetu subdesenvolupament; no seria lògic ser solidari amb l’exterior un cop resoltes les problemàtiques internes?
En tot cas, tinguin present que, tal com demostren les dades sobre l’espoli fiscal català quantificat segons l’enfocament monetari, Rodríguez Zapatero empra els Països de parla catalana com la mamella que li permet aparèixer com a salvavides a Andalusia i com a Míster Marshall a Togo. Al capdavall, és molt fàcil ser solidari amb els diners d’altri.
Si Francesc Pujols va predir, el 1918, que els catalans, pel fet de ser-ho, allà on anessin s’ho trobarien tot pagat, la realitat ha demostrat que els catalanoparlants, sense haver de moure’s de casa, ho paguen tot dues vegades i, curiosament, no reben cap reconeixement públic. Deu ser que, a més de la llengua, els ciutadans dels Països catalans compartim el gust pel massoquisme.
