Set homes van condemnar ara fa quatre dècades milions d’espanyols a ser súbdits d’una dinastia i d’un sistema polític pensat exclusivament per perpetrar els privilegis d’unes elits extractives. Set homes que, materialitzant els pactes de silenci i les renúncies de les cúpules dels patits, que no pas de les bases antifranquistes, van disfressar de Constitució les vergonyes d’una reforma per transitar de puntetes de la dictadura a la democràcia. El resultat és que avui Espanya continua empeltada d’una genètica franquista que perverteix el carrer i totes les institucions, i que impedeix avançar cap a una societat plenament democràtica. Aquella Constitució va establir un règim on un home –i no pas una dona- i els seus negocis i entramats mafiosos mai no serien controlats per la societat, una inviolabilitat heretada d’un dictador que el va designar com el seu successor.
La il·legítima corona espanyola és intocable –i els seus familiars de sang o polítics, també- i la dissidència política, empresonada. Aquesta és l’Espanya que, per força, han heretat tots els espanyols, molts dels quals ni tan sols han votat aquesta Constitució que els hipoteca com a ciutadans. I com el rei, la Constitució és intocable si del que es tracta és de reformar-la per democratitzar-la. Ara bé, si es vol retorçar en nom de la unitat d’Espanya o per protegir el búnquer custodiat pels partits del règim, via lliure. Així, els partits que s’autoanomenen constitucionalistes perpetuen el silenci, la impunitat i les complicitats amb una monarquia corrupta i immoral impedint que s’investiguin els seus draps bruts en una institució democràtica, el Congrés, amb la qual se suposa que representen els interessos dels ciutadans. Però igual que per a la corona, per al PSOE, el PP i Cs, els espanyols no són dignes de ser protegits.
El pitjor de tot és que el règim del 78 ha constatat que una bona part de la societat espanyola continua anestesiada, empassant-se una monarquia i un sistema que l’empobreix progressivament i degrada el seu país fins a les cotes més baixes que pot assolir un Estat de dret. Només l’independentisme ha posat en qüestió el règim del 78. La resposta, en primera instància, ha estat la repressió policial i judicial i la instigació a la violència social. Però la llavor està posada i ja són molts els ciutadans de l’Estat que han descobert la seva condició de súbdits. Una república catalana els demostraria que els peons també poden fer escac i mat al rei.
