Encara estem en xoc per l’actuació policial de l’1 d’octubre. Encara no ens hem recuperat de la violència, dels cops i d’aquell ferum d’odi que es respirava durant la tardor. Odi contra els que vam anar a votar i odi contra els policies que ho van impedir. Més enllà del debat sobre qui va iniciar l’espiral de bogeria la realitat incontestable és que l’odi es va desbordar com una riera del Maresme. Ens va embrutir a tots, perquè, honestament, l’odi és un fangar que et taca. Que deixa rastres bruts i pudents i t’impedeix caminar per avançar. L’odi és una porqueria i, quan passa, ningú recorda qui va començar. Només ens queden les taques i, a mesura que passa el temps, són més pesants. El fang que ens ha quedat a les sabates és feixuc i, tard o d’hora, haurem d’espolsar-nos la roba.
El més fascinant de l’1 d’octubre fou la reacció de tots nosaltres després de les pallisses. Més de dos milions de persones van plantar cara a l’Estat per un objectiu que consideràvem superior a les lleis. La democràcia exercida de manera directa. I vam defensar aquesta idea amb tanta convicció que molta gent va imposar-se a la violència policial. Permeteu-me la gosadia però això, aquesta actitud i aquesta valentia em semblen un motiu d’orgull. Hi estiguis o no d’acord, la força moral d’aquells que van posar els seus cossos per protegir l’exercici de la democràcia són dignes d’admiració i, en el context occidental, una raresa plena de dignitat. Malgrat tot això, la nostra reacció inicial fou la sorpresa, l’estupor i el desconcert. Vam exhibir el nostre paper de víctima en comptes de mostrar amb orgull el nostre paper d’herois.
El problema és, possiblement, que “l’oasis català” va desconnectar una o dues generacions de la violència policial de l’Estat. Ens vam fer oblidar que, si li portes la contrària, l’Estat actua amb duresa i, fins i tot, a cops de porra o a trets. Aquest paper de víctima desconsolada no l’haurien assumit mai els bascos o els irlandesos, conscients de que l’estat posseeix armes que no dubtarà en usar si la gent es revolta. I, senyores i senyors, això és una revolta.
Si us plau, espolsem-nos el fang de l’odi, ressec a la sola de les nostres sabates.
