Sospitosos

"És més fàcil fer un acudit que no fer un bon reportatge"

Des que tot això de la independència ha començat a posar-se seriós s'ha iniciat també un cert aire de caça de bruixes. Periodistes que perden la feina; acusacions creuades de manca de fidelitat patriòtica o constitucional, etc.; i també moviments a l'ombra contra els interessos d'algunes institucions capdavanteres, així el Barça, que estaria pagant en pròpia pell la seva implicació —més o menys tímida— en alguns actes independentistes. ¿Però qui pot dir que realment sigui així? Acabarem dient que neva més que mai per culpa ‘del procés'? Quants n'hi ha que miren a Madrid per a carregar-li les culpes de les pròpies faltes? No eren independentistes més que quan va tocar fer-se les víctimes d'alguna cosa relacionada amb Madrid…

Els periodistes, en primer lloc, ja haurien de saber el pa que s'hi dóna. Em dol que els facin fora d'alguns mitjans per manca de puresa espanyolista, però em dol també que no es queixin fins el dia que els mostren la porta del carrer. Els mitjans sempre són poc plurals —segueixen línies editorials no precisament fines—, poc plurals sobretot quan no s'hi treballa, és a dir, que quan s'està dins la casa tothom defensa —òbviament?— el seu tros de pa. I la pluralitat no millorarà, ara per ara…

Amb la crisi de vendes cada vegada més els mitjans dependran del poder —de les subvencions— o dels anunciants, que també saben el que volen. L'única manera de poder fer bon periodisme independent seria rebre els diners directament de la butxaca d'un públic necessitat de llegir veritats ben grosses i crues. I això no passarà perquè les mitges mentides i els acudits són més entretinguts. ¿Qui vol la veritat si tenim dues fotos trucades a Twitter? La veritat és molt cansada; la veritat sovint és més avorrida que els titulars.

Si la gent volgués la veritat sobre el que passa els nostres diaris no serien com són —i els diaris són com som. Pensem amb tot allò relacionat amb el reportatge Ciutat Morta… Ara tothom està esquinçant-se les vestidures; però ha estat gairebé dos anys silenciat, pels mateixos que ara s'afanyen a escriure articles incendiaris, melopees i denúncies i a defensar la recerca de la veritat. Aquest drama els allibera de parlar d'altres drames vertaders, que tenen lloc ara mateix, mentre parlem de no sé quina xorrada política. Ara li donaran un premi… La millor manera de matar els fantasmes. ¿Però qui ens explicarà realment —realment!— què passa a les comissaries? Què hi ha i què no hi ha de veritat en tot això de les "tortures" o maltractaments policials? Per què ningú ens explica amb equanimitat fins a quin punt és legítim l'ús de la força?

Aquesta és una crisi no del periodisme sinó de la font on raja: la veritat, que des de fa molt temps ja ha deixat de ser pura. I ha deixat de ser-ho perquè aquí no hi ha exigència cap al poder: basti veure la qualitat de les rodes de premsa que es fan cada divendres a Madrid, després del Consell de Ministres. És vergonyós: sembla que els diaris i les teles enviïn a fer preguntes —a la portaveu del Govern!— els pitjors ximplets de la redacció. Els polítics són més llestos i perspicaços que l'immensa majoria dels periodistes.

El polític toreja, argumenta, esgrimeix dades, desarma: el periodista balbuceja i mostra una manca terrible no només de formació sinó d'informació amb la qual debatre les dades que se li ofereixen des de la tribuna política. Que hi hagi tanta caricatura i paròdia grollera dels polítics és un símptoma més: com que no sabem dir-ne la veritat, els vestim de pallassos i fem veure que els posem en solfa. És més fàcil fer un acudit que no fer un bon reportatge.

Els polítics no donen explicacions, així Rajoy i les seves pantalles. I només això ja hauria de bastar per a fer-lo fora de La Moncloa. Qualsevol democràcia moderna necessita que el president doni explicacions, respongui preguntes, concedeixi entrevistes, s'enfronti a l'opinió pública, sobretot quan els escàndols tenen més densitat que les nevades, i ho estan omplint tot d'un fang tòxic que fa feredat. Però aquí no passa res: ni tan sols ens indignem amb elegància.

La indignació aquí té aires místics, d'una grandiloqüència espantosa. Podemos i els seus puritans, que ni tan sols ara volen definir-se com a gent d'esquerres o de dretes. La separació té la seva utilitat: almenys sabem de què estem parlant, i quina filosofia del poder i quines polítiques poden derivar-se'n. Definir-se no és limitar-se sinó donar pas a la racionalitat, és a dir, a la responsabilitat i a l'acció.

Qui no vulgui definir-se o bé ens pren el pèl o bé no té res per oferir-nos. Encara que Podemos no ve a fer res més que a complir totes les promeses, com també deia que faria Ciutadanos deu anys enrere (els decebuts d'una cosa es converteixen en decebuts d'una altra, ja és cosa sabuda…). En aquest cas, Ciudadanos venia a recordar-nos l'esperit constitucional, a posar-lo en primer pla per sobre dels ‘nacionalistes'.

Ara Podemos fa el mateix però per sobre, no atenent-se a la literalitat de la llei sinó al seu esperit (cosa que pot ser fins i tot més contraproduent pels catalans…). Junqueras ens diu que votaria Podemos si fos espanyol: i me'l crec. Podemos ve a instaurar la caça de bruixes d'una manera subtil, però, perquè les bruixes són casta. Encara que de bruixes no en volen al govern grec, perquè són dones, i de dones —ai— no en volen cap a les cadires de vellut del consell de ministres.

Alguns voldrien poder dir que són masclistes, els filòsofs de Syriza, però tot plegat seria una exageració còmoda. ¿Per què hauria de posar dones si potser considera que per a la feina hi ha col·legues més capacitats? ¿Per què posar-hi homes, si consideres que les dones poden fer millor la feina? Algunes periodistes que ara diuen que les fan fora per independentistes deien abans que era perquè eren dones que no ascendien laboralment. ¿Quan començarem a parlar de manera seriosa de tots aquests temes? Però tanmateix els periodistes es lamenten que no hi hagi dones al govern grec, mentre per exemple no diuen res de la manca de dones al consell de redacció del diari on signen les seves bajanades. La paritat està molt bé: mentre no sigui jo qui perdi la feina per a posar-hi un membre de l'altre sexe simplement perquè sí.

En fi, que quan no sabem què passa acabem mirant el món amb recel i suspicàcia, amb por i buscant culpables arreu, i fent el ridícul d'una forma espaordidora. El periodisme hauria d'ajudar a fer llum, no boira sospitosa o més propaganda, a favor del sistema o en contra del sistema, etc. Però bé: el pròxim segle serà millor. Salut i etc.

 
 

Comentaris