La convocatòria de noves eleccions a les corts espanyoles i la distinta reacció a unes sentències no absolutòries i, doncs, injustes, ha tornat a posar de manifest la dispersió d’estratègies en el camp independentista, incrementant així la desorientació que hi senyoreja, sobretot de dos anys ençà. No hi ha manera d’acordar unes posicions mínimament unitàries i revertir el tombant desencoratjador per on anem rodolant. Del 27 d’octubre de 2017 ençà regna el desconcert i es fan incomprensibles actituds i declaracions que no semblen obeir a cap estratègia lògica, unitària i amb voluntat emancipadora. Potser caldria començar per aquí, amb un diagnòstic compartit de perquè no vam aconseguir el que ens proposàvem. No tenim República Catalana, no som un estat independent i els dirigents d’aquell moment són a la presó o a l’exili. No ens ha reconegut ningú, perquè ni tan sols nosaltres vam fer-ho, en no publicar la declaració d’independència en cap butlletí oficial ni del Parlament ni de la Generalitat.
Hem de saber què va passar, en què vam fallar i actuar en conseqüència. Sabem el port on arribar, la independència, però no pas com fer-ho, orfes de carta de navegació. Continuem amb una pluja constant de missatges diversos, contradictoris i incompatibles entre ells. No pot ser que uns diguin que el desllorigador final ha de ser un referèndum pactat amb l’estat i uns altres que no, però sense indicar cap alternativa. O una cosa o l’altra, però totes dues alhora són el símptoma del desgavell i la confusió que ens desmobilitzen. Referèndum, eleccions plebiscitàries o el que es consideri oportú, però una sola solució que ens aplegui a tots i de la qual puguem fer bandera permanent i reivindicació conjunta. És urgent de disposar d’una carta de navegació, única i compartida per tots els agents de l’independentisme, polítics i socials, i no convertir cada nou esdeveniment en un obstacle renovat de dispersió amb tants caps tants barrets.
No pot ser que no hi hagi hagut una estratègia de defensa comuna, ni que no hi sigui tampoc davant què fer amb els càrrecs electes empresonats o a l’exili en els diferents parlaments o ajuntaments, o amb la investidura del president espanyol. La constel·lació de veus és també l’expressió de la munió de lideratges simultanis existents, fet que en comporta la pèrdua de valor de tots ells. No parlo de lideratges messiànics, sinó de referents inequívocs i respectats, dins el país i coneguts a fora, amb l’autoritat moral corresponent. Si a la pregunta de qui lidera el combat escocès per la independència, la resposta és única, Nicola Sturgeon, en el cas català, ara i tant, no es pot dir el mateix. La dispersió de lideratges expressa, potser, l’absència clara de lideratges assumits per una majoria. Cal, doncs, simplificar i clarificar els lideratges del procés pel bé de tothom.
Una estratègia nacional unitària no vol dir que haguem d’anar tots en el mateix vaixell, però sí que no hi ha d’haver el més mínim dubte que tots formem part de la mateixa flota. Ben sovint, costa de creure, això. I ens és imprescindible de disposar d’un relat únic en boca de tota la diversitat d’agents de l’independentisme. No podem anar pel món desproveïts d’un relat seriós i autocrític d’allò que ha passat i del que passa, perquè, si no ho fem així, el relat hegemònic serà el dels contraris a la causa de la llibertat de Catalunya. Saber on anem i com hem d’arribar-hi és el mínim que han de compartir tots els partits i moviments independentistes. Els ciutadans ja seguirem si se’ns indica un camí unitari, no pas setanta i tots alhora. I tornar a fer política és ja una emergència nacional, perquè és l’única manera útil per a resoldre els problemes polítics. I aquest nostre n’és un.
