Ella li va demanar que la portés a la fi del món, ell va posar al seu nom totes les ones del mar. L’oposició podria entonar aquesta cançó de Joaquín Sabina per amanir la crisi oberta al govern per la proposta d’Oriol Junqueras d’apujar l’IRPF a les rendes altes i abaixar el de les més pobres, d’una banda; i pel rebuig frontal de Carles Puigdemont a modificar l’avantprojecte de la llei d’acompanyament del pressupost, de l’altra. Deixin-se del Dragon Khan i de les reminiscències al tripartit. La comparació no salva les distàncies. Aquesta pugna interna sona a Sabina, a tragèdia tranuita, i ja saben com acaba la cançó: la sorollosa ambició mútua eixorda el final. Tanto ruido y al final por fin el fin.
Amb les eleccions del 26-J a la cantonada, la jugada és mestra. ERC recupera una promesa electoral pròpia que fou inclosa al programa electoral de JxSí, s’agafa a un mandat parlamentari sorgit del ple d’emergència social i fa aflorar una idea de justícia social que connecta amb la majoria de la població. És un debat susceptible d’acabar al carrer; a la barra del bar a mig matí entre el que demana un tallat i el que ja fa una cervesa. Perquè té una càrrega ideològica evident que és inherent, també, al despropòsit de la realitat vigent. Les rendes superiors a 110.000 euros contribueixen per sota de la mitjana espanyola i, per contra, les baixes i mitjanes ho fan per sobre. Amb la proposta de modificació sota el braç, Junqueras fa un gest d’acostament a la CUP i incomoda Catalunya Sí Que Es Pot i En Comú Podem. La demanda d’equilibrar les càrregues connecta amb la majoria de l’electorat, perquè és la majoria la potencial beneficiària de la mesura. La base imposable del 80% dels catalans, diuen, és inferior a 30.000 euros.
Que els rics paguin més, dirà el del tallat. D’acord, però tampoc és just que paguin tant, respondrà el de la cervesa. CDC s’aferra a la promesa electoral de JxSí d’abaixar la càrrega a les rendes més modestes, però sosté que les finances de la Generalitat fan impossible qualsevol rebaixa. Se’n pot treure una lectura tan ideològica com en la proposta de Junqueras: els convergents fugen de qualsevol premissa relacionada amb una pujada d’impostos a la porta d’unes eleccions, tot un tòtem de la dreta i els moderats, però destinat a connectar amb una minoria si s’observen les estadístiques. Les rendes afectades per la pujada són poques comparades amb la resta. Unió va obtenir 60.000 vots el 20-D. Sembla que Convergència aposta el 26-J per conservar el vell electorat i esgarrapar l’orfe socialcristà. ERC no renuncia a intentar guanyar el primer lloc a En Comú Podem. L’hegemonia de l’esquerra en disputa amb un PSC arraconat. Ambicions ajustades a la realitat dels uns i dels altres.
Hubo tanto ruido que al final llegó el final. L’IRPF és l’anècdota en la tragèdia de dos socis que es necessitaran fins al darrer moment si volen aconseguir la independència, però que mantenen la tendència caïnita a tot arreu. L’amor i la mort, tan vells. Els plats trencats i les fotos estripades són trons en la tempesta interna de l’ANC. Diu aquell que tots els finals són el mateix, repetit.
