Estirant molt els termes de la comparació, els dos grups independentistes, ERC i JxC són com els girondins i els jacobins a la Revolució Francesa. Els primers tenen una actitud moderada i són escombrats pels esdeveniments. Els segons van dur-la fins a la fi.
La revolució francesa la va fer la multitud parisenca, el poble. I la va fer al carrer. Als salons, els clubs, els diaris, es parlava; al carrer, s’actuava. Els dirigents van aparèixer des del primer moment arrossegats per l’acció de la multitud, que es marcaba la direcció i prenia les decisions, cada vegada més radicals. Va ser la multitud la que va imposar la detenció de la parella reial i la seva posterior execució.
Què va aturar els girondins pel camí i els va fer intentar desmobilitzar la multitud com ERC vol fer avui amb l’impuls independentista? Bàsicament la por, la por als imponderables d’un canvi radical, tant pel que fa al país com a les seves condicions personals, vitals. La por a perdre el que s’ha aconseguit, sobretot en termes d’institucionalització d’un partit tan monolític que aconsegueix majories búlgares a favor dels dirigents, del 93,5%, a les seves votacions.
Els jacobins, en canvi, van continuar, arrossegats per les multituds a qui també mostraven el camí. El Comitè de Salut Pública de Robespierre va establir el Terror i va cavalcar el tigre de la multitud fins que també el va devorar.
Tot projecte polític té un pol més radical, més procliu a aplicar el programa màxim, i un pol més moderat, partidari del programa mínim. El primer apunta a la utopia; el segon a la reacció. En el cas de les negociacions en marxa avui, aquest és l’assumpte que en joc: la independència (el futur) o l’autonomia (el passat). És un moment crucial i, com sempre, la por s’estén fins a rosegar l’ànim de supòsits guerrers. L’equidistància guanya adeptes. Tots els qui demanen un armistici en la guerra entre independentistes falsegen la realitat: no hi ha guerra, hi ha una agressió del sector falsament independentista d’ERC (posposar la independència ad calendes graecas és no voler-la) a un altre independentista que, en general, no respon. I no respon perquè no li cal.
El minimalisme, la pràctica inexistència de les contrapartides de les negociacions, converteix per exclusió a JxC i aquells aquí els d’ERC anomenen amb menyspreu contumaç “l’espai convergent” en l’única força independentista de debò. La diferència és tan enorme que no es podrà tapar amb l’excusa de l’esquerra per davant de la dreta, que és el recurs del neoautonomisme per aplacar les seves pors i sadollar les seves ambicions personals. Volen ser més, volen ser molts; tots, si es pot, perquè la independència caigui com una fruita madura i sense arriscar res: cadires, sous, privilegis. La insistència a l’eix social abans que el nacional, donant a entreveure que és “de dretes”, és el recurs de qui no s’atreveix a comparèixer quan la causa ho requereix pero murmura pels racons que n’és molt partidari i que qui es bat per ella no és de fiar. És un discurs de covards.
La multitud que s’ha llençat al carrer o a les xarxes socials exigeix actituds radicals, fets, compromisos ferms. No pas promeses vagues, futurs incerts, sobreentesos nebulosos, encara que vinguin embolicats en un catàleg de mitjans socials de gran prosàpia, com l’especialista que llueix un maletí de peces magnífic per reparar el que manifestament no pot reparar. La idea que la multitud catalana, que fa anys que està mobilitzada en un procés que o acaba en independència o no és res, s’hagi de satisfer amb un règim d’autonomia, per molt que els d’ERC ho presentin com un interregne, és absurda.
Per acabar l’absurd, el ridícul, el que aquests incompetents han negociat és la retòrica de l’acord. Res més. Però sense l’acord. I per molt que controlin fèrriament els mitjans de comunicació, no podran vendre aquest nyap a ningú.
Al contrari, donaran temps perquè l’espai convergent, l’únic independentista, es reorganitzi i, per descomptat, amb la presència d’una llista presidencial.
Serà la diferència entre la Revolució Francesa i la catalana; a la catalana el tigre no devorarà a qui el cavalca.
