El sopar de la vergonya

"És absolutament irresponsable demanar sacrificis a la població mentre qui controla el poder menja gambes o rebosteria protegit pel paraigües de l’Estat"

Una companya de feina em va passar una nota per whatsapp que deia: “[Les detencions dels empresaris propers a Tsunami Democràtic] deuen servir per rebaixar el suflé provocat pel sopar de la vergonya [organitzat per El Español]. Era una bona manera de queixar-se per la injustícia permanent amb què l’independentisme és criminalitzat, posat al punt de mira per part de la justícia, mentre que la gestió de la pandèmia fa estralls a la nostra societat sense tenir una direcció política clara. Tan poc clara que, com bé criticava aquesta amiga, tot l’star system del poder de l’Estat es va congregar al Casino de Madrid per lloar les excel·lències a Pedro J. Ramírez i el seu mitjà de comunicació. Alguns amb mascareta, però sense tenir cap mena de control amb les distàncies de seguretat, si més no pel què es desprenia del photocall de l’esdeveniment.

És absolutament irresponsable demanar sacrificis a la població mentre qui controla el poder menja gambes o rebosteria protegit pel paraigües de l’Estat. Imatge que no es correspon als models de lideratge del segle XXI, ni el mateix palau ho era, més proper al que ens tenen acostumats a veure a les pel·lícules de Sissi emperadriu. Perquè, no fa falta recordar, que entre tanta tristesa acumulada per una segona onada que no sembla remetre i fa pensar amb els morts que vindran, també hi ha aquella que provoca no poder anar a cap restaurant a passar les penes: ni el de la plaça del poble, ni el bar de carretera on fan aquells esmorzars de forquilla que delectarien a qualsevol ministre, ni als que trobes ressenyats a la Guia Michelin.

Per contra, mentre el poble està a un pas d’anar al psicòleg –com bé recomanava una editorial del Basté–, els ministres i bona part del poder econòmic i social –govern i oposició– compartien taula, copes de vi i bona companyia. El mateix dia que Basté parlava que una visita al psicòleg no va malament per saber com afrontar el cop, la Rosel des de Catalunya Ràdio assegurava que comprendre perquè la pandèmia es comporta diferent d’un país a un altre ja no és un tema per la Medicina, sinó per a les Ciències Socials (Antropologia, Sociologia o Comunicació, tan se val). Sí, li dono tota la raó perquè a Espanya els comportaments poc calvinistes de molta gent acaben comprometent el col·lectiu, començant per la poca consideració que el Ministre Illa té pels seus acceptant la invitació d’El Español. S’hi poden buscar tantes excuses com es vulgui, però Ministre, aquest sopar no tocava i no l’havia d’haver permès.

Ni tocava el sopar ni les fotos de bona part de la plana major del Congrés flirtejant amb un mitjà de comunicació, ara que més que mai convé tenir una premsa lliure de carnets polítics perquè pugui censurar o elevar la feina dels nostres representants com li plagui. David Jiménez, a El director (Libros del KO, 2019), dibuixa una radiografia perfecte de com funciona el negoci de les veritats interessades en els cercles de poder de Madrid: llibre absolutament recomanable per a estudiants de Periodisme, malgrat jo no en pugui compartir l’anàlisi esbiaixada que en fa del procés català. Però, com diria l’aforisme, davant l’escàndol d’El Español, una imatge val més que mil paraules. Però, els mots escrits per l’exdirector d’El Mundo ressonaven amb força entre l’arquitectura neorrococó del Casino de Madrid.

 

A Catalunya s’implementaran noves restriccions la mateixa setmana que fa tres anys de la declaració fallida d’independència. Més traumes per una part de la població que, ara per ara, s’ha de fiar d’un govern en funcions amb un problema molt greu de mediopatia per part de la classe política, que és incapaç de seguir les recomanacions dels seus spin doctors per a comunicar millor i tranquil·litzar el personal. Si a Catalunya tothom detecta les incoherències en el relat que intenten imposar els diversos consellers –que el doctor Argimon recuperi aviat la salut, si us plau– i a Madrid la foto és d’un banquet digne d’un emperador, qui podrà tenir prou autoritat moral, auctoritas, per demanar un comportament calvinista a la ciutadania? I, mentrestant, el poble és el perjudicat.

 

Comentaris