Entendre i defensar Catalunya com a nació ha estat delicte, almenys, durant els tres segles que van de Felip Vè a Felip VIè. Al llarg de tot aquest temps, la policia i els tribunals controlats des de Madrid -quan no els militars- han tingut com a prioritat constant la repressió de les diverses manifestacions del que es va acabar anomenant catalanisme polític. Prova d’això és que la major part dels presidents de la Generalitat del segle XX i XXI han estat empresonats, exiliats, se’ls han confiscat els béns i, en el cas de Lluís Companys, se’l va afusellar. I tot indica que Puigdemont no serà l’últim. De fet, Vox ja està demanant l’empresonament de Quim Torra.
Els magistrats que jutgen els presos polítics catalans ni tan sols són especialment hipòcrites. Al contrari, estan totalment convençuts que la unitat d’Espanya és un bé moral que cal preservar per damunt de qualsevol altra consideració i per això han viscut com una humiliació que els sistemes judicials de la resta d’Europa hagin ignorat el que ells creuen arguments incontrovertibles. En aquest sentit, només l’existència del Tribunal Europeu de Drets Humans està frenant un judici encara més barroer.
Hi ha dotze acusats al banc, però en realitat els magistrats hi veuen els dos milions llargs que volen decidir el futur polític i institucional de Catalunya. Ells ens jutgen a nosaltres per mantenir-se al poder. No volen convèncer, només intenten fer por per allargar la vida del règim.
