Somien els caliquenyos amb ovelles elèctriques?

"Veurem, veurem. I també veurem que el temps que ens queda es poc. És poc, és poc"

Catalunya és un caliquenyo. Cigar prim, de país subdesenvolupat, que no tira ni que l'escanyis i pudent com una latrina pública. Ai, lo caliquenyo, fumarro de padrins, de cafès decimonònics, amb aromes republicans, federals, ancestrals, carcamals, paranormals... El caliquenyo és un passat tan passat que abans em fotria una maionesa de fot mil dies al sol d'agost -que emborratxa més que el most- que un caliquenyo. Estossego. Tos, tos i tos.

No t'equivoquis criatura sentimental... Si cal rebentaré a plorar per tots els caliquenyos de la meua vida. Podria explicar moltes històries de caliquenyos –i caliquenyes- podria... Però aquest és un món que ja no existeix. Fot-te'l tu el caliquenyo, que jo vull viure. Catalunya viu amorrada a un caliquenyo. I s'enganya, s'enganya pensant que tira, que tira, que en aquest fum de foc de camp de colònies de llagostes de primària vola el futur. Au, salta de paràgraf, i fot-li xumada al caliquenyo.

No tira, oi? Que ningú s'enganyi. No en tindrem prou amb una manifestació, ni amb una resolució, ni amb una permutació, supuració, al•lucinació, sudoració... No en tindrem prou. Et mentiran, et mentiran. Podem quedar atrapats per un passat i futur de mentida. Ara mateix el nostre demà podria tenir cara de Blade Runner (O Somien els androides amb ovelles elèctroiques?), de món a la penombra, amb eterna pluja àcida, per on xoquen humans i robots que són com gotes d'aigua humanes, i tothom es pregunta qui és, on es confonen els sentiments d'un tros de pell i d'un tros de metall. El caliquenyo del passat, sentimental, animal, es pot donar la mà amb el Blade Runner de sentiments indesxifrables. Potser és que hauríem de deixar de ser sentimentals. Potser hauríem de penjar Romeo i Julieta de la punxa del Canigó, o de la Pica d'Estats o de la Torre Agbar.

Ja pots xuclar caliquenyo i perseguir androides humans que juguen a tenir sentiments mentre tu ja no saps si els tens. Xucla, xucla i expira, expira cadàver exquisit. Als catalans, a Catalunya, no ens servirà, ni ens serveix, el sentimentalisme del passat per fer néixer les emocions del present ni del futur. Cal fotre-li puntada al romanticisme i al freakisme i al marraconisme, horterisme i al caspisme (sí, de caspa) català. De la mateixa manera que, històricament, permanentment, perpètuament, federalistes, republicans, autonomistes, feixistes, falangistes, viveristes, hamsteristes, s'han enganyat i han intentat enganyar, el sentimentalisme català també s'enganya. S'enganya com una musaranya daltònica i estràbica.

Ahir, avui, o d'aquí uns mesos, no n'hi haurà prou ni amb una manifestació, ni amb una resolució. No hem de confondre el fum amb el rostit. I el fum a vegades pot ser indici de un foc, però també d'un femer. Per tant, el "I ara què?" post manifestació, post resolució, post post, que molta gent es pregunta, i que aquesta setmana feia veure, cristal•linament, el professor Carles Boix, necessita, necessitarà, una resposta contundent, compacta, clara. Que ningú s'enganyi. Un caliquenyo és un caliquenyo i un androide un androide. Sense botifarra (i es pot cuinar de moltes maneres) no hi haurà mongetes.

Veurem moltes coses. Moltes. Coses inimaginables. Ciència ficció de plexiglàs i sainets barbuts del XIX. Catalunya està vivint un dels seus moments històrics, decisius, únics.... Però tot això no vol dir res. Sé que veurem, però no sé el què veurem. Veurem, veurem. I també veurem que el temps que ens queda es poc. És poc, és poc. Et mentiran, però el temps continua sent convencional, el fixa l'home, el fixa el temps, el temps existeix. Altres tenen temps, a nosaltres se'ns escapa. Mentre perdem el temps llegint poesia barata, retòrica de menjador endiumenjat, mentre ens emocionem amb coses com "Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu... atacar naus en flames més enllà d'Orió, he vist raigs C brillar a la foscor prop de la porta Tannhaüsser. Tots aquest moments es perdran al temps com llàgrimes a la pluja. És hora de morir". Ruqueries. Tenim la raó i perdem el temps amb els sentiments. Perdem el temps fumant caliquenyos i somiant ser una ovella elèctrica.

 
 

Comentaris