Ens pensàvem que els polítics no robarien perquè era delicte. Mira si som tontos. Pensàvem que el fet de castigar un comportament amb penes de presó frenaria aquells cobdiciosos que volen profanar les caixes fortes públiques. Suposàvem, ingènuament, que la policia, els jutges i les teòriques violacions a les dutxes de la presó acabarien de cop amb la inèrcia cleptòmana dels que han de gestionar els nostres diners. No li prendran la pensió al meu pare perquè tenen por que els caigui el sabó a la dutxa i un pres rus els trepani. Mentre abocàvem tota la nostra fe en el sistema judicial, policial i penitenciari ignoràvem absolutament la moral i l’ètica. El respecte i la vergonya. “Bah, la moral! Quina merda passada de moda! Campi qui pugui, tu. No hi ha més llei que la llei humana. Que els tribunals i la policia. ELLS ACABARAN AMB ELS MALS DEL MÓN!”. I resulta que no.
Perquè hi ha una força imparable que surt de dins. Una energia que és capaç d’atropellar qualsevol obstacle i arrossegar-nos cap al bé o cap al mal, segons la nostra tendència. I és una tendència, atenció, que esculpeix el nostre entorn. Fa 4000 anys se’n van adonar. Uns pastors de l’Orient Mitjà estaven farts d’assassinats, violacions, robatoris… No existia cap cos armat capaç de controlar i castigar els delictes que es cometien i, per tant, es seguien cometent impunement. Hi havia un entorn prou tolerant amb la delinqüència. Per què no? Si un home (o poble o tribu) era més fort que l’altre tenia tot el dret del món d’utilitzar aquesta superioritat per aconseguir els seus objectius. I què va aturar aquesta bogeria? No pas la policia, sinó la moral. La implantació social d’uns estàndards que penalitzaven certs comportaments. La imposició d’aquesta veu interna i, sobretot, d’una mirada social. Dels ulls aliens que penalitzen. De cop, els homicides no eren admirats per la seva força sinó apartats de la societat. La moral va canviar l’estructura del món i ens va regalar la pau.
Espanya és una vergonya perquè socialment s’ha acceptat, fins fa poc, que el robatori és propi de llestos. És envejable i admirat. És de guapos i astuts. És més, si no robes és que ets gilipolles. “Home, si només has de firmar un paper i ja està. No siguis gilipolles”. “Mira cap a un altra banda i ja està. No siguis gilipolles”. La teva família ho accepta amb un somriure. Els teus amics t’animen a robar una mica més. Els teus socis demanen que comparteixis els beneficis. ETA existia perquè existia un entorn social que glorificava l’assassinat polític. Els corruptes existeixen perquè som uns immorals. Perquè el robatori ens sembla bé i tal dia farà un any. Perquè som uns morts de gana i uns miserables. Ni jutges, ni policies, ni tribunals. Sempre més hi haurà corruptes amagats en els nostres gestos quotidians. En no pagar l’IVA, en no pagar la zona blava o en viatjar amb un bitllet d’una zona fins al Masnou.
