En ple debat del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que els seus components decideixin si som una nació o no, em fa reflexionar sobre què és una nació. Nació és un terme tan utilitzat com difús. El fa servir la gent que juga al dominó durant el vermut, els polítics, els comediants, els drapaires i, fins i tot, el nouvinguts. Però com tot concepte abstracte és difícil definir-lo i no ens parem a reflexionar sobre la seva definició. En casos com aquests el millor és recórrer als acadèmics que per això és la seva feina. Les seves definicions són tan variades com les de la gent del carrer. Segons alguns autors una nació no deixa de ser un col•lectiu de persones, però amb un tret característic: la voluntat de crear un Estat.
Aquesta definició té dues implicacions. La primera que Espanya no és una nació, ja que no compleix el tret definitori de nació. La segona que només una part de la societat catalana formaria part de la nació catalana. Aquesta aniria contra la nostra pròpia essència. Catalunya sempre ha estat una terra formada per una barreja de races, cultures i ideologies.
Una altra definició utilitzada és encara més abstracte i poètica. El nacionalisme és un estat mental. És a dir, la nació vindria definida per la visió que tenim de la història, de la nostra cultura i és construiria comparativament, sobre les percepcions dels “altres”. Ambdues definicions tenen un tret característic: la voluntat popular. Això és el que busquen recollir els referèndums per la independència i d’aquí sorgeix la seva necessitat i utilitat.
Però degut a la complexitat de definició, la meva recomanació per als membres del Tribunal seria que es basessin en la definició que en fa la Real Academia de la Lengua, ja que la seva feina és definir paraules i té caràcter normatiu. La tercera definició de nació ens diu: “Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”. Més clar que l’aigua.
