Ara miro tot el que estimo i em pregunto si s’acabarà. Aquests estius de somriure de síndria i aquestes rialles… en català. No ens pots dir adéu. Ni que sigui un adéu sense mà. No ens diràs adéu perquè no et direm adéu. No. El meu país és un amagatall i l’espai sideral. El meu país és senzill i és tot: un paisatge, unes persones (i també els meus gats), uns sentiments. El meu país és el meu país: no ara, ahir o demà…. el meu país és el meu país sempre.
El meu país existeix i no existeix. Abans que truquis al psiquiatra, abans que em regalis una sessió d’spa crònica a un frenopàtic… Agafa el bisturí: en aquesta vida estrambòtica i de color de dàtil: les coses que existeixen perquè no existeixen són nombrosíssimes, infinites, palpables: els somnis, les il•lusions, els pressentiments… El meu país és així. Ho negaràs? Em diràs que no? M’escopiràs quan tu somies i a mi no em deixes somiar?
El meu país diu la veritat. A la vida dos més dos no sumen quatre. A vegades fan cinc, i a vegades fan gelat de croissant. Al meu país no se li perdona dir la veritat. Quants d’altres han mort? Quants han matat? Som l’innocent que tothom veu culpable. El que no ha comès el crim i l’engarjolen. El protagonista moix d’un pel•lícula que no té FI. Som l’ésser que fa patir. Però la veritat és que el meu país continua viu. Fins quan? Som un miracle etern en un món laic.
El meu país és germà bessó de la vida. El meu país és natural, animal. El meu país esgarrapa com un gat feréstec i és poruc com un conill encauat. El meu país és espasmòdic, nerviós, elèctric. El meu país és vida perquè està endollat a la vida. Però al meu país li diuen que és un vegetal i que ha de vegetar. Al meu país sempre li diuen. Li diuen el què és, el què ha de ser. Com pot li pots dir a un gat què és una escarola?
Però el meu país ja no tornarà a ser mai més igual. Mai. Mai de mai. N’hi ha que ho saben. N’hi ha que no ho saben. N’hi ha que no ho volen saber, que no ho volen veure. Espanya i Catalunya mai més seran iguals. Mai ho han sigut. Han volgut que fóssim el gos que s’acaba assemblant a l’amo, i nosaltres hem pretès, pedagògicament, que l’amo s’assemblés al gos. Un totxo es pot metamorfosejar en plàtan? Ens hem tornat bojos. Però els bojos l’únic que no perden és la raó.
Som més que una nació. Som més que voler decidir. Som. Hem estat. Serem. Per això volen acabar amb nosaltres: perquè existim, perquè som. Som el boca orella d’un món molt antic. Som el xiuxiueig de generacions i generacions. Som l’arbre empeltat, eternament empeltat, eternament podat. Som l’arbre que creix com la vida. Tot ho duem dins. Som l’arbre que s’obre, que obre els braços com si saludés, com si digués “Hola”. Abans era Adéu, Espanya, ara és Hola, Catalunya. És natural, com la vida, com la natura: les fulles sempre cauen al voltant de l’arbre. Tot torna a l’origen, tot torna a la terra. I com va escriure Màrius Torres: “La terra no sabrà mai mentir”. Necessitaran alguna cosa més que 881 de pàgines de paper per desforestar-nos. Necessitarem alguna cosa més que paraules per donar el fruit saborós.
