Em facin el favor d’agafar qualsevol de les enquestes que es van publicar l’any passat. En totes, l´independentisme, com a mínim, representa un 30% dels enquestats, passant pel 40 i fins arribar en una al 50%. És a dir, som majoria. I jo sense adonar-me’n.
I vostès? El veuen vostès aquest 30 o 40 o 50% a les decisions polítiques que es prenen al nostre país, en els debats que es fan a les televisions i les ràdios, en les columnes d’opinió dels diaris, en els acords dels Consells d’administració i de govern de les nostres institucions?
És massa fàcil descarregar les culpes en els polítics. A hores d’ara ja no té cap interès el debat sobre l’estratègia que ha de seguir el sobiranisme: o entra unit en una candidatura al Parlament per instar la secessió unilateral o seguirà dissolt com un sucret en un vas de llet calenta. O és que algú em pot dir una, tan sols una mesura independentista que hagi pres el Parlament aquesta legislatura? I per mesures independentistes jo entenc, naturalment, la resistència política contra el dominador, la sistemàtica acció de desgast contra el poder central, l’afirmació del nostre dret moral a la lliure determinació enfront d’un Estat, de dalt a baix anticatalà. Però també cal fer la mateixa pregunta a l’oposició: quantes mesures independentistes ha plantejat?. Així doncs, el 30 o el 40 o el 50% d’independentistes que hi ha al Parlament, on són? És aquest fet, l’experiència que ja arrosseguem, la que porta a concloure la urgència d’agrupar l´independentisme; no fer-ho, seguir jugant a l’eix social i al tot s’hi val en l’eix nacional, només fa sinó fer-nos més invisibles, i seguir cavant la fosa del no res autonomista.
Tal i com el catalanisme del segle XX veia anacrònic el federalisme del segle anterior, perquè ja no li servia, no li era útil, la idea força alliberadora de l´independentisme d’aquest mil•lenni, arrossega i s’enduu per endavant les receptes del vell catalanisme basat en el pacte i l´intervencionisme a Espanya. L’amic Lluís Duran, autor de l’excel•lent Breu història del catalanisme em confessava l’altre dia: “El catalanisme del nou segle és l’independentisme”. Però jo sóc com Sant Tomàs: vull tocar-lo. Però com?
En la República, amb una societat catalana més homogènia i estructurada nacionalment que l’actual, on els partits sucursalistes a penes existien, l’hegemonia política del catalanisme a dretes i esquerres permetia que aquest se solapés amb el debat ideològic tradicional. Ara no. Ara no és possible L’eix de les coordenades polítiques catalanes ha canviat tant, que l´independentisme fracassarà si vol jugar la mateixa carta. El factor espanyolista del PSC i PP ho ha canviat tot. És més impossible arrossegar aquests partits a posicions sobiranistes que no pas que un camell passi pel forat d’una agulla.
Per això, descartat que l´independentisme pugui estendre’s a tot l’eix polític català, cal seguir plantejant-se, a la llum de la trista realitat, com podem avançar per fer visible la nostra majoria. La dispersió ens volatilitza, ens converteix en fantasmes que vaguen pel país com ànimes en pena, ens porta a la residualitat. Cal solidificar el magma independentista o l´independentisme es convertirà en un magma líquid que passarà avall, després de l’erupció. Avui, tenir independentistes als partits, a qualsevol partit, queda bé, dóna joc i color, amplia marges, és un gest de “pluralitat” i de “democràcia interna”, un exotisme acceptable. Però tots els que de bona fe hi són, quan podran exercir-lo, el seu independentisme, dins de les gàbies de poder en què s’han convertit els partits? Com podran arrossegar les plúmbies estructures dels partits a les tesis separatistes? Seran capaços de revoltar-se i no acceptar cap claudicació autonomista? Com compaginar el discurs oficial de les seves organitzacions amb el component de radicalitat de canvi que implica per se la idea de la independència?
I tanmateix no és només al front polític institucional on l´independentisme brilla per la seva absència. Reflecteixen els nostres mitjans de comunicació aquest estat d’opinió del país? Algú ha sentit plantejar-se a les Cambres de Comerç el seu suport als referèndums per a la independència? I al Cercle d’Economia? I a l’Ateneu Barcelonès? Fins i tot l´Institut d´Estudis Catalans, que no hi té res a dir en el procés d’autodeterminació de la nació que representa?. L´status quo en ple s’ha blindat davant l’envestida per la llibertat. Fa petites concessions simbòliques, en la línia del folklorisme i el somriure condescendent, però s’horroritza de comprometre’s amb cap pas més endavant.
Però la majoria som nosaltres i no ells. I per fer-la visible i poder-la tocar, perquè ens en puguem adonar, tot dependrà exclusivament del que fem nosaltres mateixos. I de tu, estimat lector.
