Que ningú s’enganyi: el que no es resoldrà (sí, sí, dic que no es resoldrà) a les urnes el proper dia 21 és el nostre exclusiu problema; la composició del nostre Govern és cosa nostra, i sols per manca de solidesa en les propostes, de veritable lideratge en els seus defensors, per indefinició manifesta en la porta de sortida de l’atzucac per part de qualsevol de les opcions que es presenten a les eleccions tenen cadascuna d’elles sols una part del favor de l’electorat. Cap d’elles aconseguirà la quarta part dels vots possibles, i a sobre, les que ho puguin arribar a aconseguir, ho seran per adoptar posicions bronques i bel·licistes que evidentment en res contribuiran a la pau.
La societat catalana no s’ha dividit per causa del procés, però per la seva causa ho hem descobert. Potser era el millor que ens podia passar, no s’arregla un problema sense que es faci evident. I ara ja sabem que per a la meitat de Catalunya, al menys de la Catalunya que vota, Espanya ja no és una realitat atraient, i les coses que s’han fet des de Madrid per part d’un Govern atiat per la cobdícia de poder del partit que li vol prendre el lloc i amb la col·laboració incòmoda del PSOE, no crec que contribueixin a la reconciliació.
A l’altra banda de la contesa, l’entestament en no reconèixer que la gent que està a la presó ho està sobre tot per la seva pròpia responsabilitat i la incapacitat d’admetre que amb l’aplicació de l’article 155 hem perdut molt perquè molt teníem no ajudarà en absolut a destensar la corda.
Això reflectiran les eleccions. Perquè així hem estat, i perquè així ens hem pres les eleccions (els partits sols fan la campanya en raó del que els hi diuen les enquestes): ells fan i diuen el que els seus volen. I els seus, nosaltres, som els que decidirem qui governa. Som, per lo bo i per lo dolent, els nostres governants.
