Som el 23-F

"Vam fer un cop d'Estat i el Rei va defensar Espanya com s'espera d'un monarca. Immersos en el nostre propi univers mental, oblidem que per a ells no som uns demòcrates sinó uns colpistes"

No és fàcil ser Rei. Sobretot d'una nació ciclotímica, paranoica, violenta i insegura com Espanya. Ho entenc. Entenc, també, que a vegades cal fer un gran gest, ben visible, perquè la gent es fixi en tu. Una mena de ritus iniciàtic. Una cerimònia de pas a l'edat adulta que convenci els teus súbdits que ets la persona indicada. Que tothom et compri amb aquell moviment de cap segur i afirmatiu. "Sí, senyor... això és un Rei". Sabeu què fa el lleó mascle tot el dia? Tocar-se els ous. Ara, si la família és atacada per un altre depredador o per una banda rival, el mascle ha de defensar la prole. I com a rei, no sempre tens la sort que quatre arreplegats muntin un cop d'estat de fireta. És molta casualitat que uns Guàrdia Civils de pa sucat amb oli facin veure que volen tombar la democràcia. Però és una ocasió ideal perquè un rei, el Rei, conquereixi tota una generació. I els seus errors i defectes... "ya tal".

 

I què passa amb el seu fill? "El preparado". Un nano que va començar a regnar surfejant entre la condescendència dels monàrquics i les burles dels republicans. El cadell sense medalles que no tenia el prestigi del seu pare ni la simpatia d'un nouvingut. La seva promesa ja el feia callar en públic. Ho recordeu? La situació era tan penosa que ni tan sols la dreta nacionalista hispànica tenia cap confiança en Felip VI. I a Espanya, que el Rei no tingui el suport de la dreta sempre obre interrogants inquietants sobre el futur del règim. Només hi havia una cosa que podia reafirmar el poder del Rei i convertir-lo en una estrella del firmament hispànic: un enemic comú. Els catalans. El nostre referèndum va ser un 23 F per als espanyols. I cal que ho mirem des d'aquesta perspectiva per entendre la magnitud de la tragèdia. Vam fer un cop d'Estat i el Rei va defensar Espanya com s'espera d'un monarca. Immersos en el nostre propi univers mental, oblidem que per a ells no som uns demòcrates sinó uns colpistes. Gent que va voler destruir el seu país per la força. I el Rei va sortir a la tele per posar-nos a lloc.

 

 

Això té una cara positiva. Felip VI ha acabat amb la mentida que Espanya estima els catalans. La ficció del 78 d'una gran nació igualitària sota una corona generosa i plural ha estat enterrada a cops de porra. Adéu a aquell respecte que molts catalans tenien pel Rei Joan Carles. Adéu a la corona com a institució compartida. El discurs del 3 d'octubre va convèncer l'Espanya que vol els catalanes de genolls i, afortunadament, ens va ensenyar què som per al Rei: una colònia insubmissa.

 

Comentaris