Aznar és fi quan ens parla de l’any 34: “Lo que sucede es exactamente lo mismo”, diu. Ho fa hàbilment perquè ignora la proclamació de la república del 31, avalada per un massiu aval a Francesc Macià a les eleccions municipals. El 34 va ser diferent: el 34 (el 6 d’octubre) va ser una reacció de Companys a la deriva conservadora del govern espanyol (republicà), amb forma també de proclamació de l’Estat Català: la qual cosa acabà amb empresonament dels membres del govern i la suspensió de l’Estatut aprovat només dos anys abans i negociat, precisament, per Francesc Macià. El que és estrany és per què Aznar obvia el 14 d’abril del 31 i salta directament al 34, se suposa que per a justificar els actuals empresonaments i el 155.
Bé, s’equivoca i no s’equivoca: el 34 venia de fortes retallades a l’Estatut (com també això provoca o detona les tensions actuals) i d’una revàlida de l’aposta republicana amb la victòria d’ERC a les autonòmiques. Però d’altra banda la primera proclamació de la república catalana és l’any 31, que no és tan insurreccional perquè queda “negociada” en tres dies. I per què negociada? Perquè hi ha interlocutor a Madrid, perquè hi ha un Pacte de Sant Sebastià amb les esquerres espanyoles, perquè hi ha republicanisme espanyol. Ara podríem dir que ha succeït a l’inrevés: primer hem tingut un PP i, després de la declaració de la independència del 27 d’octubre, s’ha forçat un canvi de govern a la Moncloa. I encara estem esperant què diu, sota l’amenaça del 155 i la presència de presos polítics.
Hauria estat diferent si l’1-O o el 27-O haguessin succeït sota govern socialista a Espanya? Ens hauríem estalviat presos o 155? Jo tinc la sensació que no, perquè crec que a Espanya simplement fa segles que es reparteixen el paper de “poli bo” i “poli dolent” per a administrar el seu poder negociador amb astúcia. El acs és que passat un any dels fets encara no tenim cap proposta sobre la taula, i d’aquí el nerviosisme: Macià va negociar en tres dies! Suposo que la dificultat ve del fet que ara la base de la negociació no és l’autonomia, com l’any 31, sinó el dret a l’autodeterminació (que no figurava entre els pactes d’aleshores). Ara Catalunya s’ha autodeterminat i ha proclamat la independència en seu parlamentària: el salt és enorme. S’entén, doncs, que Puigdemont preferís no basar tota la força negociadora del futur en unes simples eleccions autonòmiques. Gràcies al 27 d’octubre, si ara Europa vol que les parts s’entenguin haurà de ser partint d’una base molt diferent que la de la simple “millora de l’autogovern”. Això si és que és possible una solució negociada (que, tractant-se d’Espanya, ho dubto): recorden el pànic i la insistència de Rajoy en preguntar si “han proclamado o no han proclamado”? Va d’aquí: proclamant, posàvem el debat del futur en uns altres termes i en un altre paradigma. Amb presos i 155, sí. Però mai més no parlarem del mateix.
El que cal ara, doncs, és assegurar-se de si Espanya o Europa volen o poden parlar d’això. Si volen i poden, tenen poc temps per a fer un gest que ho demostri: la gent no aguantarà gaire més, se’ns acaba la paciència fins i tot amb els nostres governants. A mi el primer. Però si no volen o no poden, preparin-se per a un sacseig al sistema de partits català i espanyol i per a un conflicte que pujarà (encara més, sí) els decibels. I que llavors només podrà guanyar una de les dues parts.
