Aquests van ser els títols que Carmen Alborch va posar a dos dels seus darrers llibres ara ja fa uns anys. El seu nom, que aquests dies s’ha passejat pel món sencer amablement, ens diu moltes coses a moltes dones de diferents generacions, de diferents països, i amb diferents vides. I és que, més que ministra, Carmen Alborch va ser feminista.
A la política d’avui, la de l’inici de les campanyes electorals pel govern de les ciutats, la del retorn de les dretes amb discursos i consignes que fan por, la del negoci partidari i personal dels pressupostos, li cal molta de la política que feia Carmen Alborch cada cop que escrivia un llibre i després en parlava. Ens calen més miralls, i més temps de mirar-nos Soles les dones per no perdre’ns i no deixar perdre el món. Sí, perquè ens ha tornat a passar que hem arribat als governs i resulta que ens queden petites, a les dones, les institucions; que hem entrat a les aules i als centres de recerca i se’ns fan alienes, a moltes dones, les polítiques rectores; que caminem pels despatxos de grans empreses o de petites cooperatives, i els plans operatius i els objectius a curt termini ens han fet pensar que no som dones, sinó treballadores.
Tornem. Tornem a fer allò que tantes dones han fet al llarg de la història: aturem una mica, mirem-nos entre nosaltres, recollim-nos i tornem a sortir a transformar el món omplint-lo de política feminista.
Escrivia Carmen Alborch, fa ja uns anys, a Malas coses tan necessàriament actuals com que “els nous vincles entre dones s’han generat en gran part a conseqüència de la seva incorporació al món professional, laboral, científic, polític (…) hi ha mestres i deixebles, caps i subordinades, són noves relacions dins les quals és possible el reconeixement, la transmissió de sabers i experiències”. És per això que la recordem, a l’ex-ministra, perquè escrivia sabent posar paraules a allò que vivim les dones i que tan sovint sembla que no sigui fonamental. La política per la qual és recordada i ha estat llegida i escoltada sempre Carmen Alborch és la que va fer mirant-se dona, mirant altres dones i posant-hi lletres. Ens reconeixem joves, menys joves i grans, en els seus llibres, i ens reconeixem aquí i a l’Amèrica Llatina, però se’ns fa difícil aconseguir que el món de la política dels ministeris, dels tribunals, i la dels Departaments faci possible això del “reconeixement, la transmissió de sabers i experiències” de dones.
La distància entre la nostra política i la política del poder és, precisament, la de Soles. Pensem-hi, no sigui que perdem el món.
