La soledat del poble

"La sentència del Tribunal Suprem contra l’independentisme català ha marcat un evident punt d’inflexió en la resposta popular"

Deixo enrere moltes incerteses que probablement caldria haver aclarit abans de redactar aquest escrit. Però els esdeveniments que se succeeixen aquests dies a Catalunya m’empenyen a cometre una imprudència “intel·lectual”. Una més.

Vull puntualitzar, en primer lloc, una qüestió terminològica. Faig servir el mot poble per referir-me a un conjunt de persones amb qui comparteixo un seguit d'anhels, de sentiments i d'emocions relacionats amb l'emancipació cultural i lingüística. És a dir, amb l'alliberament nacional (fixin-se que no parlo ni d'idees ni de creences, que ja no són tan compartides, esclar). Podria haver utilitzat altres expressions, com ara la nació, la meva gent o els meus compatriotes, però crec que estan excessivament connotades per al meu propòsit. Tot i admetre la càrrega èpica del terme poble (no sempre rebutjable) i, per tant, la seva vulnerabilitat a les retòriques patriòtiques (que m'acostumen a anguniejar), l'ambiguïtat del concepte em permet fer-lo servir amb una certa comoditat.

Fet aquest aclariment, ja puc dir que aquells que reconec com a poble no són ni totes les persones que viuen i treballen als Països Catalans, ni tot el conjunt de catalanoparlants i ni tan sols tots els que s'autoanomenen independentistes. Són tots els que s'han alçat contra l'escalada repressiva de l'estat espanyol. I aquí hi incloc els marxaires per la llibertat, que han aconseguit una nova gesta en el rànquing català de mobilitzacions massives i pacífiques; els genis anònims del Tsunami Democràtic, que van ser capaços, en un temps rècord, de congregar a l'aeroport del Prat una gernació de manifestants; les noves fornades d'estudiants, que han sortit autònomament al carrer, sense necessitat d'esperar cap consigna dels grans, i els que resisteixen, des de fa una setmana, les provocacions de la policia espanyola (Mossos i Policia Nacional), a un preu massa alt, molt més del que estan disposats a pagar la majoria de dirigents polítics (i no vull entrar en comparances entre anys de presó i lesions físiques irreversibles). Tots, des dels més dòcils fins als més exacerbats, són el meu poble.

La sentència del Tribunal Suprem contra l’independentisme català ha marcat un evident punt d’inflexió en la resposta popular. En una setmana ha canviat tant, i tan ràpidament, el panorama de la dissidència catalana, que els hipnòtics sermons polítics que ens preparaven per a una resposta exemplar i ordenada s’han convertit en balbucejos. Des de fa temps, la indignació ha anat calant en el teixit social d’una bona part de la població, i aquest nou episodi repressiu de l’estat espanyol (gens sorprenent però ben dramatitzat pels dirigents polítics i els mitjans de comunicació) ha saturat les reserves del “seny”. Massa dècades aguantant l'ultratge espanyol i els sofismes de la classe política catalana. Massa anys de presó per haver contingut la gent amb el pretext d'un pacifisme excessivament abstracte. Massa temps covant la frustració. El poble s'ha alçat!

Cap partit independentista comptava amb una resposta tan ràpida i tan severa (crec que gairebé ningú hi comptava) i ara corre pressa tornar a agafar les regnes del cavall embravit. Però, d'entrada, per si de cas no s'hi arribés a temps, ja hem pogut veure, del carrer estant, evidències que ni el govern autonòmic ni els partits majoritaris, doblegats a la legalitat colonial, faran costat al poble. Podria esplaiar-me, aquí, tot comentant l'escena moralment degradant del conseller Buch, custodiat pel ministre Grande-Marlaska, quan va condemnar la "violència" desencadenada per uns hipotètics "grups antisistema organitzats" a les diferents mobilitzacions del país. També podria valorar les encara moralment més degradants declaracions de personatges com Gabriel Rufian, que ficava al mateix sac dels incendiaris Josep Borrell i els liders de Ciutadans o del PP, juntament amb "aquellos que estas noches han quemado lo que han quemado en las calles de Barcelona". Però no ho faré. Em degradaria jo també com a escriptor.

L'important, per mi, és entendre que els actuals dirigents polítics de l'independentisme català han quedat superats, una vegada més, per la iniciativa del poble, que ja no combrega amb rodes de molí autonomistes ni escolta, lliri a la mà, les homilies de Lledoners. El "procés" ha esdevingut un moviment de masses com cal, amb els seus encerts i els seus errors, i difícilment governable des d'una lògica estrictament parlamentària. A l'actual classe política, poc avesada a aquesta realitat (ha estat molt de temps sota els efectes espirituosos de la Transició franquista), li serà molt difícil debatre's amb les contradiccions característiques d'aquesta mena de moviments.

 

I aquesta situació és francament preocupant. L’epopeia ens diu que sols el poble salva el poble. Però la història ens mostra que només se’n surten els pobles amb una bona estratègia i uns recursos d’autoprotecció consistents. Necessitem, per tant, un nou programa polític per encarrilar aquesta empenta de la gent, sobretot la dels joves, que ja no retrocediran. Ara bé, aquest programa no pot venir d'on ve sempre. No ens podem deixar ensarronar de nou pels marxants de la política ni pels idealistes.

Aquestes últimes hores ha aparegut una nova proposta, iniciativa de la consellera Clara Ponsatí, que diverses formacions polítiques i el Consell per la República han assumit ràpidament. Però potser aquesta rapidesa és precipitada. Al punt on han arribat els esdeveniments, ¿seran prou sòlides les consignes de Pau, Llibertat i Autodeterminació perquè el poble les faci seves? Si per sobre continua planant la idea d'un diàleg impossible amb Espanya per no trencar amb la "legalitat", crec que no. La gent ja ha entès que la lluita d'alliberament nacional pressuposa anar en contra de la llei espanyola. Però no acabo de veure que aquesta idea la tingui clara l'Assemblea de Càrrecs Electes que sembla que Puigdemont vol despertar.

Mentrestant, el poble continua sol.

 

Comentaris