És admirable el trasbals que el procés català està causant en el nacionalisme espanyol. L’aire de llibertat s’ha tornat tan irrespirable per a aquesta gent, que Albert Boadella fins i tot necessita una màscara clínica per anar pel carrer. És el galdós recurs dels qui, com ell, s’han trobat que Catalunya els ha tret la màscara de demòcrates, de catalanistes, d’universalistes, de progressistes i de totes les medalles que s’havien penjat i els ha deixat completament nus. I és clar: “Com que ens heu pres la màscara de carnaval”, diuen, “ara ens posem màscara d’hospital, apa!” Pallassades a banda, el cert és que la força desemmascaradora del Procés està obrint els ulls a molts catalans de bona fe que s’adonen que el nacionalisme espanyol és l’antítesi d’aquelles medalles. El nacionalisme espanyol, per naturalesa i per definició, no és ni ha estat mai democràtic, ni catalanista, ni universalista, ni progressista. El nacionalisme espanyol ha estat sempre absolutista, espanyolista, provincianista i immobilista.
En aquest sentit, les fotos, els brindis, les trobades i les abraçades que s’han fet darrerament el PP, el PSC-PSOE, Ciudadanos i Societat Civil Catalana no són res més que l’expressió del neguit que els provoca la realitat i una prova de la necessitat que tenen de llepar-se les ferides els uns als altres. Mentre tenien ben agafades les regnes de Catalunya, podien dissimular i fer-se fàstics mútuament per aparentar diferències, però ara estan espantats i s’agafen entre ells amb el mateix riure nerviós que els grupets de gent que entren a l’Hotel Krüeger del Tibidabo. En aquest cas, el grupet l’integren Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Maurici Lucena, Enric Millo, Alberto Fernández Díaz, Joan Rangel, Carles Martí, Assumpta Escarp, Esther Niubó i, entre d’altres, Josep Ramon Bosch, president de l’associació ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana i glossador de la figura del feixista Blas Piñar. Tots ells, amb els aplaudiments de José Montilla, Carmen Chacón i Rosa Díez, s’apleguen en els actes que convoca aquesta entitat i es pregunten què poden fer per dissimular la seva nuesa.
Per això s’entén perfectament que l’any 2009, arran de la consulta independentista d’Arenys de Munt, José Montilla defensés el dret a la llibertat d’expressió de la Falange Española i blasmés el dret dels arenyencs a expressar-se per mitjà de les urnes. Poc s’ho pensaven, tant Montilla com la resta de nacionalistes espanyols esmentats, que allò era només el començament d’un procés català que esfilagarsaria en un tres i no res les laborioses disfresses que tots ells s’havien fabricat i que situaria Catalunya en el centre d’atenció dels grans mitjans de comunicació d’arreu del món. Heus aquí la raó del seu replegament actual. Ja ho diu la dita: mai no s’ajunten si no s’assemblen.
Consegüentment, doncs, Catalunya sabrà situar tota aquesta gent absolutista al lloc que els correspon, tant en les eleccions municipals del mes de maig com en les plebiscitàries del 27-S. I per si encara queda algun català que no sap què és Societat Civil Catalana o que es pregunta d’on treu els diners una entitat integrada per quatre gats i que, tanmateix, usurpa el nom de tota una col·lectivitat, diguem dues coses: una, que el dia de la seva presentació hi van assistir delegacions de la Fundación Francisco Franco i del Movimiento Social Republicano, formació neonazi pertanyent a una aliança de partits europeus d’ultradreta; i l’altra, que la dotació inicial de la Fundación Juan Boscà, que es defineix com a “Fundación orgánica de Societat Civil Catalana” i que té l’astronòmica xifra de 59 seguidors al seu compte de Twitter –sí, 59–, va ser de 30.000 euros. Capítol a part el constitueixen els 14.000 euros que com a mínim SCC hauria pagat per dues falques publicitàries de vint segons en un programa esportiu de la SER, de gran audiència, convocant els espanyols a manifestar-se a Barcelona el 12 d’octubre de 2014. No cal dir que la convocatòria, malgrat les enormes despeses i la presència de la neofeixista Democracia Nacional i del neonazi Círculo Español de Amigos de Europa, va ser un fracàs espectacular. Sobretot si tenim en compte que es van llogar trens i autobusos per tal que la gent viatgés de franc. Però res de res. Un desastre. I pel que fa als 100.000 euros que hauria costat l’acte de l’11-S de 2014 a l’amfiteatre de Tarragona, opacitat absoluta. Tenebrosa, n’hauríem de dir. Tan tenebrosa com la xifra necessària per obrir una oficina pròpia a Brussel·les.
“I tot això qui ho paga?”, es preguntava dies enrere, encertadament, elSingular.cat. Doncs les tenebres. Ho paguen les tenebres. Per aquest motiu cal demanar a l’entitat Drets, de recent creació i formada per professionals catalans del món jurídic per respondre els atacs catalanofòbics que rep el nostre país, que porti als tribunals el finançament tèrbol, desproporcionat i mai no revelat de Societat Civil Catalana, una entitat que nega la repressió franquista. Remarquem, per concloure, que tant en la composició de l’entitat com en la del seu patronat figuren aquests noms: Josep Ramon Bosch i Joaquim Coll al capdavant, Francisco Moreno i Francisco Arza, com a vocals, i Jorge Buxadé Villalba, secretari de la fundació. Aquest últim va ser el número 7 de la llista de Falange per Tarragona en les eleccions del 1995, i Josep Ramon Bosch va prendre part en un acte de la Fundación Nacional Francisco Franco, a Gandesa, l’any 2013, per commemorar l’alçament franquista del 18 de juliol de 1939.
Així les coses, hom es pot preguntar com és possible que una plataforma d’aquestes característiques –amb la qual Miquel Iceta diu tenir-hi “un alt índex de coincidència”– hagi rebut el Premi Ciutadà Europeu. L’explicació, tot esperant que sigui revocat d’acord amb les bases, és senzilla. En primer lloc, com va informar l’eurodiputat convergent Ramon Tremosa, el premi “es va decidir a Madrid sense cap transparència, ni informació prèvia, ni votació de cap eurodiputat”. I és que és mentida que sigui un premi concedit pel Parlament Europeu. En absolut. Qui el lliura és una comissió formada majoritàriament per membres del Partit Popular i del Partit Socialista, els dos partits –de Sánchez-Camacho i Miquel Iceta– que comparteixen una guingueta a Madrid, anomenada Tribunal Constitucional, des de la qual bombardegen sistemàticament els drets nacionals de Catalunya. La proposta, a més, va partir de Santiago Fisas, eurodiputat del PP, que, al seu torn, era membre del jurat. En definitiva, es tractava de redactar una nota de premsa d’autopromoció i de fer-se una foto que pogués il·lustrar-la. Però és comprensible. Com que els hem desposseït de les màscares i de les disfresses, els ultres s’han quedat en parracs i ara fan mans i mànigues per trobar-ne de noves.
