Socialistes contra les cordes

"Aquesta setmana és clau, altra vegada. Segons com vagi, entrem en la dimensió desconeguda"

Fa unes setmanes, parlava amb un amic meu que –al contrari que jo- hi entén, de política. Jo li comentava que els magistrats afins al PP aprofitarien la conjuntura al Constitucional per forçar ara una ràpida votació molt dura contra l'estatut, perquè significaria una derrota de Zapatero. Ell em deia que estava molt equivocat: la convocatòria dels plenaris del Constitucional i l'elaboració de l'ordre del dia està en mans de la seva presidenta, molt clarament afí al PSOE. Per tant, els socialistes tenen la paella pel mànec. Mai la presidenta forçaria una votació i un calendari ràpid si això era contrari als interessos del PSOE.

La presidenta del Constitucional ha convocat plenari per aquesta setmana. I ha posat la votació sobre l'estatut a l'ordre del dia. Vol dir que el meu amic, que hi entén, no tenia raó? Que la presidenta del Constitucional ha hagut d'anar a una votació catastròtfica per a l'estatut i per Catalunya, tot i que al PSOE no li interessi? És una possibilitat. L'altra possibilitat és que ho hagi fet precisament perquè al PSOE ara li interessa o creu que li interessa. Perquè a Zapatero, després de la setmana negra, li convé o pensa que li convé una sentència dura contra l'estatut. Se'ns ha dit per terra mar i aire que la sentència del Constitucional contra l'Estatut és culpa del PP, un gol que el PP fa al PSOE. Però no oblidem que serà una sentència dictada per un tribunal on els magistrats proposats pel PSOE tenen la majoria i a més tenen la presidència i per tant el control del calendari.

La hipòtesi seria doncs que en el seu estat actual de desesperació i de tensió, el PSOE considera que li convé una sentència contra l'estatut que el blinda dels atacs del PP –ser massa tou amb els nacionalistes és un pecat electoral a les Espanyes- i li permet afrontar la lluita cara a cara amb els populars sense noses ni sorolls. És una hipòtesi inquietant. Però no inversemblant. Els socialistes estan avui contra les cordes. Arreu: a Barcelona, a Catalunya i a Espanya. I és contra les cordes, però amb un cert temps per davant, que fan més por que una pedregada. Perquè la gent que està contra les cordes té de vegades idees de bombero. Perquè la gent que està contra les cordes de vegades assumeix la possibilitat de, perdut per perdut, llançar el barret al foc. Ha passat a Barcelona: contra les cordes, el govern socialista va tenir l'acudit de fer una referèndum sobre la Diagonal en el que ha perdut bous i esquelles. Un poder desesperat, però que té encara el BOE a les seves mans, pot tenir temptacions de portar a terme qualsevol mena d'invent o d'acudit, sense importar-li gaire les conseqüències. Total, ja ho veuen perdut.

Què se li pot acudir al socialisme espanyol, contra les cordes? Primera, apuntar-se a l'onada patriòtica espanyola, participar activament en la carregada contra l'estatut i eliminar el soroll del tema nacional per anar a unes eleccions en clau de dreta i esquerra. Tancar així a la baixa el model autonòmic. Després, fer coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes, al crit d'aturem la dreta. En paral·lel, obrir una batalla d'esquerrers contra dretes i d'espanyolisme contra nacionalismes perifèrics en tots els terrenys on sigui possible, des del polític i el mediàtic fins al judicial. Em fa por que un socialisme contra les cordes, per pur instint de supervivència, pensi que perdre per perdre més val morir matant. Amb armes convencionals i no convencionals. Aquesta setmana és clau, altra vegada. Segons com vagi, entrem en la dimensió desconeguda.

 
 

Comentaris