SOCIALISTES, A PEL MIRACLE!

"El joc net proclamat per Collboni ha durat el que dura un telenotícies. Pobret"

"Hem d'estar centrats en la crisi, en les polítiques socials i en l'aposta per un espai públic net, ordenat i segur" Jordi Hereu, alcalde de Barcelona

Les dades: els socialistes baixen en totes les enquestes. Zapatero ho té complicat per repetir, Montilla també ho té negre per continuar al capdavant del Govern i Hereu tampoc no hi arriba; l'alcalde de Barcelona, a més, ha rebut una clatellada espectacular arran de la consulta sobre la Diagonal. Collboni, el nou director de campanyes al carrer Nicaragua, és cridat a una tasca titànica, per no dir impossible. Amb tot, no es pot menystenir la capacitat de mobilització que els PSC exhibeix en determinats moments.

Les interpretacions: lliures, diverses i obertes, com cal en una societat més o menys madura. Ara, en una cosa coincideix tothom, amic, enemics i suposats neutrals: els socialistes acusen allò que hom anomena fatiga dels materials. Dit planerament, se'ls han acabat les idees, se'ls han envellit els projectes i, per amanir-ho, no tenen lideratges creïbles que transmetin confiança. Per comprendre el drama d'aquesta gent, només cal dir que Montilla és – de les tres figures esmentades – la que menys rebuig genera.

La crisi econòmica i la crisi interna del món socialista (espanyol, català i barceloní) se solapen i creen allò que hom anomena la tempesta perfecta. Tanta acumulació de poder (i de pressupostos, empleats i palanques) acaba passant factura quan la realitat esdevé especialment cabrona i els ciutadans reclamen solucions o, si més no, una certa solvència. Aleshores, qui té més poder també és qui queda més amb el cul a l'aire. Zapatero es desfà com un ninot de cera en un incendi i ja no pot enredar ningú, Montilla es dedica a resistir de perfil i sense moure's, i Hereu – aquesta sí que és bona – ha anunciat que a partir d'ara es dedicarà a les qüestions socials i a tenir cura d'allò que preocupa més els barcelonins (Què feia abans la criatura?). El més xocant de la peripècia municipal del PSC és que la generació d'Hereu i Carles Martí va ser presentada, en el seu moment, com la dels brillants fills de la normalitat democràtica, criats a cavall del partit i de les més bones escoles de negocis.

Només un miracle pot salvar els socialistes. A les Espanyes, el PSOE refia que el cas Gürtel acabi posant Rajoy contra les cordes. Aquí, al nostre país, el PSC necessita alguna cosa vagament similar per frenar l'ascens de Mas i de Trias. Li cal un miracle com l'aire que respirem, si és que no vol anar a l'oposició i, a més, perdre totes les mamelles, sobretot les consistorials, xuclades amb gust des de 1979. Exacte, tal com ho pensa el lector: els estrategs del PSC han apostat per convertir el cas Millet en "un possible cas Convergència", en sincera i gràfica expressió d'Iceta, portaveu i viceprimer secretari.

Quan la guerra convencional només condueix a la derrota més estrepitosa, és el moment del carro de la merda. El joc net proclamat per Collboni ha durat el que dura un telenotícies. Pobret.

I així, amigues i amics, anirem passant l'estiu, fins que les pluges de la tardor netegin l'ambient. Agafin, doncs, un ambientador potent, perquè l'espectacle (i la ferum) serà sensacional.

 
 

Comentaris