Ves per on que en el precís moment que s’inicien les negociacions entre PSOE i ERC per discutir la investidura de Pedro Sánchez, moment que reclama ponts i dreceres i no pas barricades i dinamita, apareixen els socialistes catalans i es despengen amb una proposta que posaria punt i final al model d’immersió lingüístic vigent des dels inicis de l’autogovern. En el mateix document, els socialistes que no havent trencat mai cap plat malgrat Gals, Fileses, Mateses i ara molts EROs en forma de zeros a la dreta, culpen a l’independentisme del “trencament de la convivència lingüística al nostre país” i opten per replantejar un model que va ser fruit del consens i del concurs, també i especialment del partit socialista. La història està plena de falsedats, desemmascarar-les porta temps i, no tenir cap mena d’escrúpols et garanteix un marge de maniobra molt ampli, però si fan de Ciutadans que tinguin cura de no acabar com ells. Temps al temps.
El motiu d’aquesta iniciativa no és altre que el xantatge ordenat per Madrid als vassalls localitzats a Catalunya capitanejats per l’encarregat, majordom o mare superiora, depèn del dia i hora, de cognom Iceta. Si ERC no s’hi posa bé en aquestes negociacions, fent renúncia de tot el que convingui i una mica més, cosa que sembla garantida a nivell dels dirigents del partit però, que pot naufragar amb les sempre xarbotades bases, els socialistes seguiran una política de guaret tendent a la fragmentació i fractura del país. Peti qui peti i peti on peti. Per aquesta política comptaran amb certs dirigents d’ERC –que com en el Pdecat- pensen que l’independentisme ha arribat massa lluny i cal reconduir les coses ja que ells han de menjar i a ser possible manar. Si no hi ha govern socialista a l’Estat almenys aquests ocuparan els vots de C’s i evitaran fuites anticatalanes cap a Vox, el PP o la mateixa colla de l’Arrimadas per fi a la cima i no a la rivera.
El problema, com he dit en repetides ocasions, no són ells i la seva indigna forma de concebre la política més pròpia d’un sindicat del crim que d’una força democràtica. El problema són aquelles forces independentistes que no parant de rebre insults, xantatges i patacades d’aquesta gent, quan arriba el moment de plantar-se i dir simplement no a tot allò que et proposin, fan el mateix que un Maradona qualsevol amb les drogues: del simplement no teòric i mediàtic, passem al pràctic com més millor. I així, els socialistes que sabent-la molt llarga construeixen un relat, també facilitat per la colla de Podemos i del recentment exorcitzat Asens, on ens prevenen que més val el diàleg i l’acord amb ells –per horrorós que sigui per nosaltres- que la vella cançó de “que torna la dreta”.
La hipocresia i el cinisme del socialisme espanyol i català només pot ser igualat per la meselleria i cofoisme dels independentistes processistes. Aquests repartits entre ERC i Junts/Pdecat/Crida/ex i post Convergents i sense menystenir grans sectors de les CUP encara creuen amb els Reis d’Orient especialment ara que el negre ho és de veritat i no a base de pintura i maquillatge. Pobra Catalunya que hem fet per merèixer això? Tan malament ens portàrem col·lectivament en una vida passada? Dues qüestions que, per algun motiu, recurrentment m’apareixen.
Mentre vivim aquesta situació d’excepcionalitat política i jurídica no hi ha polítiques de partit, per preuades que siguin, que puguin passar per sobre les polítiques d’unitat i solidaritat que reclama el nostre país i la seva volguda i sentida gent. Algun dia haurem d’explicar amb pels, detalls i senyals la manca de fraternitat i de generositat dels líders processistes i llurs partits dels uns contra els altres, no pas contra l’adversari espanyol. A banda, no volent fer la independència promesa i garantida s’inventaren tot un cúmul de subterfugis, excuses i eufemismes per fer-se perdonar i llavors oblidar el vertader relat de la història succeïda. Els socialistes això ho saben i també saben que els nostres tenen un preu i aquest preu és tan baix que ofendria els doctes i indignes professionals del regateig. I és que sense decència no hi ha independència.
I, aquí ho deixo.
