He nascut a Corleone i potser a casa no m’ho han dit? Demano als pacients lectors humilment disculpes perquè sóc un ésser horrible, digne no sols de rebre improperis, sinó de ser apartat de la societat donada la meva perillositat, la perversió de les meves idees, l’alarma social que suposa la meva presència. No em puc queixar si cada cop que es proposa el meu nom en tertúlies el bandegen des de dalt: em mereixo aquesta lapidació.
Hi ha quatre persones en aquest moment que ocupen debats, espais radiofònics, magazines d’actualitat, columnes d’opinió com a viu exemple de la maldat de la societat catalana: en Jan Laporta, president del Barça, en Joan Oliver, periodista, economista i director general d’aquesta entitat, l’Àngel Colom, activista i polític català independentista i l’Agustí Colomines, historiador, editor i en aquests moments director de la Fundació Trias Fargas.
Al primer no tinc el gust de conèixer-lo, els altres són grans amics meus, alguns, com l’Oliver, han contribuit decisivament en la meva formació, d’altres com l’Àngel Colom han reviscolat la meva fe en la política, l’Agustí, sempre exigent en el debat intel•lectual, guiant-me en l’estudi del període de la industrialització catalana.
Ja veuen, podria dir-me Caloggero, portar una Smith and Wilson a la bossa i acabar dins una columna de formigó. Només aporto “en defensa pròpia” que mai de la vida se m’hagués passat per la imaginació que compartia la meva vida amb una gent tan malvada, amb l’Oliver, que sempre m’ha obert les portes de casa seva, hi he dut els meus innocents fills i tot!
El senyor Zaragoza, que és qui mana al PSC, i deu ésser conegut per les seves virtuts i bones accions en pro de tots els socialistes catalans, acusa l’Àngel Colom de mentider. A part de ser amiga de la colla d’en Pere Botero, sóc idiota perquè que jo sàpiga el senyor Colom des del primer moment ha afirmat que té un document signat on se li donaven 12 milions de les antigues pessetes des de la Fundació del Palau de la Música per liquidar els deutes que havia deixat la fallida formació política PI. Doncs es veu que en José Zaragoza ho troba infame, impresentable, molt més horrorós que el fet que el senyor Millet, president de la Fundació del Palau, robés descaradament els milions a grapats i ara estigui a casa seva.
També el senyor Antoni Bolaño, ex secretari de comunicació del govern, i que deu tenir una trajectòria immaculada, carrega impetuosament contra en Joan Oliver que va encarregar uns informes sobre activitats econòmiques d’alguns membres de la Junta del Barça, això sí, posant-los a disposició dels interessats en un sobre tancat per tal de fer-los coneixedors de la decisió i del contingut que se’n desprèn. Si en dec ser de beneïta, que em semblava molt millor això que certes trucades amenaçadores contra alguns periodistes protagonitzades pel mateix Bolaño i que van trascendir a l’opinió pública.
L’Agustí Colomines com a director d’una Fundació de pensament polític catalanista i liberal, defensa que des de la Fundació del Palau es rebessin uns 700.000 euros per tal de posar-la en marxa i portar tot un seguit d’activitats (han vingut moltes personalitats de l’estranger a donar conferències obertes a tothom) i publicacions que estan a l’abast de qui ho vulgui conèixer; val a dir que la trias Fargas ha col•laborat amb institucions diverses, moltes d’elles del mateix govern de la Generalitat. Això sí, l’esperit del treball és de pensament polític en clau catalanista.
Els demano disculpes per haver-los atabalat amb articles essent una companyia tan poc recomanable. De tot plegat, però, donada la meva niciesa, només puc constatar que si alguna cosa tenen en comú aquestes quatre persones que han obert noticiaris i ocupat minuts i minuts dels informatius, és que han portat a terme una feina efectiva, amb bons resultats, constatables precisament en allò que tenen en comú: la regeneració del catalanisme, la refundació d’un projecte polític que des del cap i no només des del cor, apunta cap a una Catalunya alliberada de les injustícies fiscals, del sentiment de culpa i capaç d’albirar un horitzó independent que ens permeti formar part amb tot dret d’una Europa que necessita més que mai els esforços de tots els components per marcar lideratge.
Perdonin, continuo sentint-me molt orgullosa de tenir aquests amics.
