A Catalunya hem hagut d’incorporar el sobresalt a les nostres vides.
Barrejat amb l’avís a la por, a l’agost, ja ens va ferir el sobresalt dels atemptats. Mentre encara miràvem de tenir cura de les ferides vam entrar dins un camí de tensió, d’estira i afluixa, de si farem o no farem… fins arribar al sobresalt i la por del dia 1 d’octubre, cada cop que apareixia la policia nacional en un col·legi electoral al llarg del matí. Sobresalts els dies de després, perquè se’ns omplen els carrers de cossos violents que deixen anar l’odi amb gestos, consignes delictives o cadires volant. Sobresalt perquè resulta que hi ha ministres que de manera flagrant ens han volgut fer veure que aquí, si s’hi posen, acabem amb trets. Sobresalt perquè semblava que no podia ser, però sí: la fiscalia pot demanar presó sense fiança per delicte d’inacció, vinculat al de sedició, en ple any 2017!. Sobresalt perquè hem dormit sota helicòpters moltes nits, i perquè semblava que vivíem en un país on podíem llevar-nos, anar a treballar i, si no escoltàvem les notícies, no passava res.
Segur que podem amb més sobresalts, però no cal.
Anem arrossegant cansament, distracció, acumulem moments de por, moments d’indignació. Tenim la sensació que no acabem de fer la feina ben feta, que no som del tot enlloc. Anem arreu amb la sensibilitat a flor de pell, i més que mai triem anar amb els sentiments a cor obert, perquè ens cal constatar que hi ha amor, cura, coixí humà.
M’agradaria pensar que el nostre cansament acabarà tot just hagin quedat esgotats els sense sentits personalistes d’aquí i d’allà, els legalismes convertits en amenaces, i les diferents violències, però caldria que hi hagués molta política femenina: que cap procés se sostingués en la fe en cap líder, que les lleis ja no fossin una realitat buida de sentit humà convertides en instrument de poder. Que el diàleg fos un gest d’empatia.
