Barcelona, no et reconec. Sobren patinets, falten pardals.
Les agressives i exòtiques cotorres, tan boniques com sorolloses, han acabat colonitzant els espais que abans ocuparen les espècies del país. Els arbres on feien niu són ara camp devastat, un hàbitat on el petit pardal n’era emblema i ha esdevingut pràcticament excepcional. Tan preocupar-se pels residus, pels gasos dels cotxes o pels habitatges socials ubicats en llocs impossibles, mentre la fauna que manté el delicat equilibri de l’ecosistema ja va claveguera avall.
No vull que s’entengui com a metàfora, però qui arriba ha de saber adaptar-se a les regles del lloc, a l’entorn d’acollida, i pel que sembla les cotorres no en saben. Perquè no n’han de saber. Són els gestors, en aquest cas els municipals, els que han de tenir clar el que es pot fer i el que no a la via pública, com haurien de saber fer conviure llaços grocs i pantalles per veure “la roja”.
Falten pardals i sobren patinets. No sé què són els patinets elèctrics. No són bicis, ni vianants, perquè tenen motor, tot i anar pel lloc reservat a qui va a peu. Sobten, perquè no fan soroll, i així és més fàcil que espantin pel mal que poden fer si el ferro toca un turmell, o un colze, ja no dic si són turmells o colzes molt gastats, però també perquè tocar-los mínimament pot significar que caigui qui hi va a sobre.
No són bicis ni vianants, com tampoc ho són altres artefactes elèctrics inclassificables amb una roda o dos, amb seient o no, però que tenen motor, i malgrat això, no en semblen obligats, els usuaris, a dur casc i a gastar-se uns calerons en l’assegurança que a qui va en moto o en cotxe li és obligatòria. Amb la relació directament proporcional al perill que suposen per si mateixos i pels altres els que van en patinet elèctric en pagarien molts, de calers, per l’assegurança.
Sobren patinets, falten pardals i aquest cop asseguro que no és metàfora. És una directa crida a qui n’és responsable, a qui s’encarrega de gestionar el destí de la ciutat.
