Sobre la unitat

"El de la unitat orgànica/electoral independentista és un debat ple de trampes per part de tothom"

Si realment volia propiciar una única candidatura independentista a Europa, Carles Puigdemont va triar la pitjor manera possible de proposar-ho: en un programa de ràdio i sense coneixement previ dels destinataris de la proposta. S'ha dit que va ser una improvisació, però periodistes solvents i ben informats sobre el puigdemontisme com Pere Martí han publicat que estava planificat. Fos el que fos, és un missatge coherent amb el del moviment polític que impulsa el President a l'exili, la Crida Nacional per la República, que es va presentar en públic amb la proposta explícita que totes les forces independentistes es presentin juntes a totes les eleccions sine die, fins que s'aconsegueixi la República.

 

El de la unitat orgànica/electoral independentista és un debat ple de trampes per part de tothom. La primera i més gran de totes, és que es fa passar per debat sobre la unitat de tots allò que és un debat sobre la unitat només del carril central de l'independentisme: ERC i el món postconvergent. La CUP ja es dóna per descomptat que va i anirà a la seva i no és objecte de pressió. Ni tan sols és objecte de desig: ningú dels que proposen unitat vol haver-se de fer càrrec, per exemple, de les accions d'Arran.

 

Un servidor, que va participar activament en el pressing a ERC perquè acceptés fer Junts pel Sí pensant honestament que era el millor, ha de reconèixer que els números disponibles avui no reforcen la tesi de la conveniència d'una unitat orgànica o electoral del carril central. Des de que va començar el procés hi ha hagut tres eleccions al Parlament, i el pitjor resultat del carril central ha estat anant junts. Al 2012, primeres eleccions del procés, CiU i ERC per separat van sumar 71 diputats i un 44,4% del vot. Al 2015, anant plegats amb Junts pel Sí, la suma va caure fins als 62 diputats i el 39,59% del vot. I al 2017, en plena aplicació del 155 i anant per separat, la suma va tornar a pujar fins als 66 diputats i el 43,04% del vot. La sèrie estadística és curta, però sembla indicar que el carril central s'aprima si es presenta en coalició, i que la gran beneficada és la CUP.

 

Sembla, doncs, que l'esquema més eficient seria la competència col·laborativa: competència a les urnes i col·laboració posterior. Això que se'n diu unitat d'acció o unitat estratègica, vaja. És simptomàtic que quan es produeix aquesta unitat d'acció, el debat sobre la unitat orgànica o electoral desapareix o perd dramatisme, perquè la gent el que vol no és forçosament veure els polítics independentistes sota una mateixa marca sinó treballant coordinament per uns mateixos objectius i a  través d'eines consensuades, que és precisament el que no s'ha vist des del 21D ençà. Mentre la base social de l'independentisme no vegi col·laboració de debò amb objectius clars, el crit a les concentracions continuarà essent "unitat, unitat", i no només és normal sinó que és bo.

 

 

És incompatible la competència col·laborativa amb anar junts en determinades eleccions? No. Les europees, per exemple, reuneixen una sèrie de condicions que val la pena considerar. Carod Rovira i Arnaldo Otegi ho han explicat molt millor que no ho pugui fer jo. I el fet que aquell dia hi hagi dues urnes fins i tot pot ser pedagògic sobre el propi concepte de competència col·laborativa: competir en una urna (municipals) i col·laborar en l'altra (europees) podria ser una bona manera d'escenificar que el moviment continua unit, malgrat tot. Amb el que sí que és incompatible la competència col·laborativa és amb l'assetjament continuat i el segrest del concepte unitat amb finalitats particulars. Seria un acte de responsabilitat deixar de fer-ho.

 

Comentaris