La portaveu a Catalunya de Jutges per a la Democràcia va ser entrevistada fa pocs dies a TV3. La seva associació aplega, segons les seves pròpies paraules, no més de 500 jutges dels 5.500 que integren el poder judicial a Espanya. En aquesta proporció s’ha d’entendre la representativitat de la crítica que durant l’entrevista va fer de la politització de la justícia. Una crítica que, en tant que jutge, hagués estat millor que s’estalviés; i en tant que vocal que fou del Consell General del Poder Judicial, sols hauria estat comprensible des de l’autocrítica, perquè preguntada pel condicionament polític que aleshores hagués pogut patit, es va aprestar a negar-ho. Els altres, sí; ella, no. Un clàssic. Qui reconeixeria haver cedit a la pressió?
El debat sobre la politització de la justícia gira entorn tres temes: l’elecció dels magistrats del Tribunal Constitucional, la dels vocals de l’esmentat Consell, i de retruc, el sistema de cooptació dels llocs més alts dins de l’escalafó (Tribunal Suprem, Tribunals Superiors de Justícia, Audiència Nacional) que ja no respon al sistema pseudo-militar de barrejar antiguitat i mèrits, ans a factors força més complexes, dit francament, polítics. Tanmateix, la crítica al sistema mai va acompanyada d’una proposta realista, és a dir, que sigui compatible amb el nostre sistema de govern, que de veritat eviti la politització criticada i, sobre tot, que no quedi en res per la nostra pròpia idiosincràsia. Veiem aquests tres obstacles a la solució.
En quant a la compatibilitat amb el nostre sistema de govern, hem de recordar que és el parlamentari. Per tant, fórmules presidencialistes com la nordamericana, on l’elecció la fa el President en cada lloc vacant i de per vida, desdibuixaria la legitimitat democràtica atribuïda al Congrés dels Diputats (en el cas català i pel que fa a òrgans com el Consell de Garanties Estatutàries, al Parlament)
En quant a evitar la politització, quina diferència hi hauria entre l’elecció feta pel nostre Congrès o per Donald Trump? Perquè quan pensem en un president de república cal no imaginar el que més simpàtic ens seria, ans el que menys. A això s’afegeix el veritable problema de la politització que rau no en el fet que els vocals o magistrats siguin elegits en bona mesura per diputats, ans perquè aquests diputats mai són lliures, viuen esclaus de la disciplina dels partits que els col·loquen (i és igual que sigui amb llista oberta o tancada) en la lista que els permet accedir a la representació. Podrà algun d’ells no fer el que el partit (i és igual que sigui més nou o més vell, més corrupte o menys, més d’aquí o d’allà) li digui que faci? Potser creuen que som idiotes, i val a dir que de vegades ho semblem, però que la cosa va de partits i no de democràcia queda clar en el blindatge que fan els que són per evitar que cap més hi entri. I que no es digui que la cosa canviaria si els vocals dels Consell fossin tots elegits pels jutges, quan el mateix sistema d’elecció dels jutges és surrealista. Mèrit i capacitat són conceptes, en aquesta i en tantes altres oposicions, com a mínim discutibles.
Però sobre tot la idiosincràsia. De veritat ens arriscaríem, com fan als Estats Units, a la perpetuïtat d’un magistrat del Tribunal Constitucional? Jo estic convençuda de què en alguns casos l’aposta seria positiva, i en general evito sempre la crítica a les seves decisions perquè crec que el silenci de la gent col·labora al manteniment del seu prestigi. Però la gent (els partits, no ho oblidem) que dia rere dia en critica les que no els afavoreixen, atribuint-les a un joc de miralls que ells han construït, té els mèrits suficients per jutjar-ne els dels altres? I per tant, ¿entre ells hauria d’eixir qui acceptessin que per sempre fos el jutge de les nostres lleis, de les decisions dels parlamentaris? La naturalesa humana en aquest racó de la vella Europa (i en els jutges catalans en solfa es comprova que no cal distingir un lloc o altre d’Espanya) fa molt més raonable el sistema inventat que qualsevol altre dels que es proposen des de la manca d’experiència o els interessos espuris.
