Al llarg d’aquesta mateixa setmana s’han produït a Barcelona dues manifestacions de la preocupació que en el món catalanista genera el manteniment d’una actitud bel·ligerant per part de cert independentisme que troba en la situació processal i personal de part dels seus líders excusa o motor per a la crida a la revolució. De les dites manifestacions de preocupació i reflexió no necessàriament es deriva una proposta electoral i ni tan sols en el cas que així fos permetria assegurar una resposta positiva per part de l’electorat, però crec necessari distingir l’abast de cadascuna de les posicions, que, per dir-ho en termes abreviatius, anomenarem la Lliga i Poblet.
La diferència essencial entre un i altre moviment és la voluntat política que les anima, la seva intenció. La primera parteix del compromís explícit per la unitat al mateix temps que vol incidir en la reivindicació de la singularitat, llavor de la complexitat d’un model d’estat i de país que pot donar molt més de sí del que, per la pròpia dinàmica destructiva dels darrers temps, ha estat possible. És per tant una posició de difícil ubicació en la dinàmica de blocs, doncs ni pretén criminalitzar qui creu que pensar així és una utopia o una mena de “col·laboracionisme amb l’opressor”, ni pot ser tillada d’equidistant en la mesura en què afirma sense embuts que la llei es compleix sobre tot quan més en desacord hi estem.
En el cas de Poblet la posició és més clarament ubicable, però també és més fàcil caure-hi en la simplificació, perquè hem fet de tothom paraules de qui ha endegat el projecte, l’Antoni Garrell. Suposant que el que ha dit sigui compartit, la idea sembla ajornar més que comprometre. No és lleial pensar que s’accepta la unió per l’imponderable (actual) de no tenir estat propi. Qualsevol que ho senti sap que l’objectiu sols es posposa, no se sap per quant de temps, per tornar més tard o d’hora a un conflicte que ens ha deixat el desori.
Es podria dir, tanmateix, que també en el cas de qui vol aconseguir la plenitud de l’autonomia en el marc espanyol i europeu també s’abona al nou desgavell que hagi d’arribar per la frustració de les expectatives. Però de nou la diferència és consistent: si els que així pensen poden ser titllats d’utòpics que potser un dia esdevinguin “emprenyats”, dels altres des de bon principi es pot dir que no seran de fiar ni per a l’independentisme al que volen criticar ni molt menys per al catalanisme polític.
