Sobre la llengua, la llibertat i l'ús interessat de totes dues

"És un fet contrastat i no rebatut que en les aules catalanes hi ha un percentatge immens de mestres independentistes"

Diu Cristina Cifuentes que el problema no és la llengua catalana ans l'adoctrinament independentista a les aules i diu Beatriz Talegón que flipa. No sé per què. Ella és la primera en voler una escola pública i en denigrar la privada, serà perquè espera que en ella es pugui fer l'adoctrinament (entès en el sentit que es vulgui) en raó del model de món que prefereix. Totes les aules adoctrinen, el problema comença quan és un fet contrastat i no rebatut que en les aules catalanes hi ha un percentatge immens de mestres independentistes. És obvi que en mates no hi haurà divergències, però creu la Talegón que explica igual la història un franquista, un socialista, un unionista o un indepe? No es queixen, ella i tanta altra gent, de la tendenciositat de les sentències en raó de l'adscripció ideològica dels jutges? El problema rau en creure que les pròpies idees polítiques són veritats i les dels altres, doctrines, tot i l'evidència de què doctrines són el socialisme, el falangisme  o el catalanisme, i molt més encara els nacionalismes sobre el territori que sigui, emmascarats o no per les Constitucions. 

 

En fi, que jo sí que flipo en veure com el prejudici venç el raonament. En tot cas, la flipada i la flipant entren en el tema de la setmana, el futur del model educatiu català, símbol de com l'ombra de l'article 155 sobre Catalunya pot ser molt allargada i fins i tot passar, com el Pisuerga, convenientment per Valladolid. És el que té que PP i C's estiguin a la grenya a veure qui és més dur en la seva (errada) defensa d'Espanya.

 

Durant el meu breu pas per la política vaig tenir ocasió de criticar el president Montilla pel fet de donar suport un model d'escola pública del que en privat no en feia ús. Ell i tants altres dirigents defensaven la immersió lingüística per després portar el fills a col·legis privats on més aviat el model és el de la barreja vehicular en diversos idiomes, fins i tot, més de tres. Aleshores jo també pensava que el model trilingüe era el millor; després de l'experiència personal al respecte, ja no ho tinc tan clar. Trenta anys d'ensenyar a primer curs en la carrera de Dret m'insinuen que tot no es pot fer bé i que al final hem canviat la qualitat per la quantitat. Altra cosa és el que passa a casa, fills de llengües diverses tenen competència lingüística perfecta en les dues i si li afegeixen un col·legi en anglès, alemany, italià o rus, en tenen de veritat tres. La resta són voluntarismes.

 

Així les coses, Catalunya va decidir, legítimament i en el marc de les seves competències, el model d'immersió en català, justificant-se en garantir la cohesió social, tot i que dirigents de l'antiga CiU han reconegut que també per construir un imaginari nacional. D'altra banda, quan el TC afegeix un polèmic 25% de classes en castellà (per què el 25? És igual de necessari a Solsona o a l'Hospitalet? Qui decideix si en mates o en història de Catalunya?) però al mateix temps puntualitza que l'estudiant particular no té dret a escollir la llengua d'escolarització, s'haurien d'haver tancat diverses polèmiques: per exemple la d'educar els fills en la llengua materna durant la primera etapa, entre altres coses perquè a aquestes alçades ja no sabem què deu ser "materna" (per què de la mare i no del pare? I si no hi ha mare? I si estan separats els progenitors, per què no de la madrastra?...en fi..) Altra cosa és si, tenint en compte el que diu l'article 27 de la Constitució,  no s'hauria d'haver pensat un sistema per, dins d'uns límits, garantir la llibertat dels progenitors en relació a l'educació dels fills. A Catalunya això s'arregla amb els concerts educatius, sempre criticats pels enemics de la llibertat, però sense dubte fora molt millor fer-ho a través del xec escolar, instrument emprat amb èxit a altres països compostos com el nostre, que propicia la competència per la qualitat entre centres i dona per fet que els primers interessats en una bona educació de la canalla són els seus pares.

 

 

D'aquesta manera sols queda un tema pendent, com a mínim des de la perspectiva jurídica, i és si l'aplicació de l'article 155 pot servir per determinar com ha de ser el full de preinscripció a les escoles per al proper curs. Però és evident que fer-ho té sobre totes les coses una dimensió simbòlica, no pas jurídica, per molt que alguns dels meus col·legues, a favor o en contra, s'entestin en citar lleis i sentències d'un o altre color, sempre per criticar la part que no els és convenient. Aquesta guerra ja no va de compliment de la llei (cosa que hauria d'estar fora de tot dubte per a tothom), ans de fer visible la Catalunya que s'havia dit silenciosa i que, convenientment mobilitzada per diners tan poc clars com els de l'independentisme, ja ha sortit de l'armari al carrer. D'ella s'esperaria ara que també apuntés en massa en el dit full la seva voluntat que els seus fills facin aquesta quarta part de la càrrega docent en castellà. Per suposat això no enfonsa el català, ni el model; per suposat això no garanteix el millor coneixement de res, però és evident que també els fills s'han convertit en l'arma llancívola d'un conflicte que, just per això, per col·locar-los al mig, hauria d'avergonyir a uns i altres. Fis i tot en les pugnes internes que existeixen dins de cada bàndol i que encara fan més difícil sortir del laberint. Perquè demostra com s'ha acabat dissimulant en aquest ús interessat de la llengua i de la llibertat.

 

Comentaris