Vagi per endavant que considero la dignificació dels salaris és una de les peces clau no sols de la recuperació econòmica, ans de la lluita contra la desigualtat. Si en alguna cosa haurien d’estar d’acord tots els agents econòmics és en la necessitat que les persones que treballen tinguin capacitat per tirar de les que no en tenen, per aconseguir que també en tinguin. Tanmateix, la reivindicació de la guàrdia civil i el cos nacional de policia de veure equiparats llurs sous als de les policies autonòmiques potser és de justícia, però no, per molt que se’ns vulgui fer creure, amb la igualtat entre espanyols. A banda queda el fet que existeixen múltiples diferències en la qüestió salarial per diversos factors i a diversos llocs d’Espanya: per exemple no és el mateix viure on els diners que s’han de destinar a l’habitatge representen una cinquena part del sou o més d’un terç; per exemple, també, el complement autonòmic de la pensió de viudetat és des dels temps d’Esperanza Aguirre, molt més alt a Madrid que a altres comunitats autònomes. En definitiva, que la igualtat és un concepte relatiu, perquè en el fons, excepte en valor, els essers humans no som iguals.
A banda, doncs, d’aquestes i altres circumstàncies semblants, qui pretengui equiparar el sou d’un guàrdia civil i d’un mosso en raó de la igualtat oblida els principis constitucionals que fonamenten aquesta eventual desigualtat, i oblida en particular una lectura dels articles 139 i 149,1 del text constitucional que no buidin de contingut l’Estat de les Autonomies. L’article 139 esmentat diu que “tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions en qualsevol part del territori”. Entendre aquest mandat sense inutilitzar els Parlaments autonòmics ha requerit del Tribunal Constitucional una filigrana interpretativa: qualsevol, amb independència de la seva situació o procedència ha de ser tractat a cada comunitat autònoma de forma igual; vol dir, per tant, que el principi d’igualtat ha de regir la legislació autonòmica. Pel que fa a la policia, vol dir que tots ells han de cobrar el mateix, vinguin d’on vinguin, a igual circumstància laboral. Però no entre cossos, perquè cada cos depèn d’una legislació diferent, la de la comunitat, la de l’Estat, ans dins del cos dels Mossos d’Esquadra. Fins on m’arriba, i a despit de l’anomenada “bretxa salarial”, que no sé si existeix entre mossos i mosses, en el cos de la policia de la Generalitat no hi ha discriminació entre el policia originari de Borges Blanques i de Jerez de la Frontera, entre un posseïdor de vuit cognoms catalans i un nouvingut i a ningú que volgués fer les proves per entrar en el cos se li preguntaria pel seu origen, condició o filiació. Per tant, es compleix amb el preceptuat a la Constitució.
Aquesta ha estat la interpretació de l’art. 139 per part del Tribunal Constitucional. Ara bé, hi ha un article més a tenir en compte, el 149,1, que diu que entre les competències exclusives de l’Estat es troba la “regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals”. La redacció d’aquest article palesa la idoneïtat d’una interpretació relativa i no absoluta del 139: hi ha d’haver un mínim que no pot ser diferent, però després cada autonomia decideix si prioritza pagar més o menys a un policia, a un metge, a un mestre. Justament aquesta diferència no es pot utilitzar per dir que altres policies estan discriminades en el seu sou, perquè són això, altres policies.
Per això encara resulta més patètic que siguin els suposats partits constitucionalistes els que, altre cop, utilitzin de forma espúria la Carta Magna. L’independentisme no ha tingut lleialtat constitucional perquè la independència suposa trencar el pacte constitucional, però amb situacions com la que estudiem ja es veu que els que diuen defensar-la tampoc ho fan, i potser són la raó de què molts dels que es deien catalanistes hagin pensat que la única solució és la desconnexió.
Perquè la pugna entre C’s i PP rendeix un flac favor a la regeneració política: la necessitat de comprar electorats, la mateixa que fa impossible la reforma de les Administracions o l’eliminació de certes professions ja obsoletes, es veu també en aquest reclamar que tothom tingui el sou que la criticada Generalitat ha adjudicat a la seva policia. Ningú governa per al futur, tothom governa per a la parròquia i la parròquia vol complir desitjos, legítims, però que no responen al principi d’igualtat, perquè el principi en què s’arrela l’Estat autonòmic és el de la singularitat dels territoris, que les justifica en l’autogovern de les seves institucions. O és que l’Estat vol fer seva l’anomenada “clàusula Camps” de l’Estatut valencià? Perquè la dita clàusula evidenciava que el que no suporta el jacobinisme estatal és la diferència que ha vertebrat secularment l’Espanya que diuen defensar.
