Sobre el "no se celebrarà"

"La ideologia de l'afarta'm i digue'm moro"

Des que tenim ja coneixement del dia de la consulta i de la seva pregunta doble o desplegable un seguit de reaccions no han deixat de produir-se en el món polític i en els cercles d'opinió del país.

Una de les reaccions més escoltades és la que ens assabenta que ‘la consulta no se celebrarà', tot i que a aquesta reacció se l'acompanya de diferents matisos i postures.

Hi ha una manera de dir-ho complaguda i contenta, que s'alegra llagoterament que la consulta no s'acabi fent, tot en nom de la legalitat espanyola i de la Constitució i de tot l'embolic entorn de la unitat sagrada del territori, etc.

Hi ha una altra manera de dir-ho, que és completament realista, derivada del que sembla que és l'immobilisme absurd i passiu —flonjo però ofès i per tant perillós— del Govern espanyol, amb els seus ministres, amb el cap de l'oposició fent bona la mateixa tesi i reafirmant-la a cada declaració pública. Els dos líders dels partits més votats d'Espanya ja han escenificat l'abraçada contra el nostre dret a decidir en el Congrés dels Diputats.

Dir que la consulta no se celebrarà sembla, doncs, el més previsible, tot i ser lamentable. Dir que ‘no se celebrarà' i acceptar-ho com una constatació simple i fredament realista —o masoquista— és deplorable, però; és més aviat d'un cinisme espantós, d'un conformisme negre i adulador que seria preocupant en qualsevol estat amb vertadera tradició o il·lusió democràtica.

El ‘no se celebrarà', per ser vertaderament honest amb el país i amb els valors més alts de la democràcia, només pot anar acompanyat d'escàndol. Dir ‘no se celebrarà' sense posar-se les mans al cap és més aviat un signe de complicitat amb el poder del silenciador —cada cop més autoritari— espanyolista.

La classe política d'Espanya —esquerres o dretes— no està disposada a negociar ni a cedir res de res, encara que siguin els principis democràtics més elementals el que en surtin perjudicats. El PSC no insisteix gens ni prova de forçar un canvi dins el PSOE que ens pogués fer creure que a curt o llarg termini amb el seu candidat a la Moncloa el procés podria ser legalitzat.

Els intel·lectuals espanyols fàcilment escriurien sobre la democràcia i els drets de ser consultat de qualsevol poble del món, sobretot si fos negre, pobre o pogués atribuir el seu endarreriment econòmic al pèrfid Occident liberal capitalista (el Nord contra el Sud).

Si els catalans fossin de pell obscura i patissin la dominació econòmica d'una potència occidental llavors tindríem totes les seves simpaties. Podem esperar d'asseguts, però: és fàcil comprometre's amb els valors democràtics quan això no implica cap esforç ni va en detriment del que coneixes. Quan et toca a tu cedir i perdre, els valors democràtics són menys importants que les mordaces. ¿Què en dirà Muñoz Molina, o la seva dona Elvira Lindo, o els actors i actrius espanyols, tan sensibles a la més mínima ofensa ‘contra los derechos y las libertades de los pueblos del mundo?'

Així, els mateixos que deien que la democràcia no es pot exportar arreu del món a punta de pistola, semblen disposats a treure les pistoles —o a posar el silenciador— per assegurar-se que els catalans no puguin votar en llibertat. Aquest és el país en què vivim. Aquesta és la democràcia del PP, de Ciutadans, d'UPyD, del PSOE i del seu cosí PSC, cada cop més engatat d'aquesta retòrica eixorca.

La mordassa espanyola és el pitjor argument per a continuar formant part d'aquest entorn mental —d'aquesta forma d'endarreriment moral— que anomenem estat espanyol.

És ben lamentable, al meu parer, que l'esquerra autèntica que advoca pel Sí però No a la consulta encara continuï venent-nos sopes de duro amb el federalisme o amb qualsevol tripijoc sense sobirania plena. ¿Abans espanyols d'esquerres que fer-li el joc al sobiranisme de Convergència? Perquè això es desprèn d'algunes declaracions.

I noto molt més escàndol —però molt més…— davant de ‘les retallades,' i tota la demagògia barata que es remou entorn d'aquest fet comptable, que no davant de la censura directa, sòrdida i brutal a la capacitat dels catalans d'anar a les urnes. Escolteu Joan Herrera durant tota aquesta setmana.

¿Si tanques un col·legi electoral seràs més d'esquerres que si tanques una sala d'urgències per problemes de diners? ¿A què estem jugant, aquí? ¿Treure les pancartes contra les retallades però no treure-les contra la prohibició de votar? Pots retallar el vot, que no passarà res —un petit escàndol, mínim—: però retalla en decoració nadalenca i trauran tots els gossos.

¿És veritat o no que les retallades en matèria de prestacions han aixecat més rebombori que no el retall anunciat a la decisió dels catalans d'anar a les urnes? Sembla que sí, doncs: Maquiavel tenia més raó que Montesquieu. Si els treus les llibertats et consideraran menys tirànic que si els treus el pa i el circ.

Per tot això, cada cop que surt un sobiranista i clava enmig del discurs sobre la consulta alguna pulla sobre les retallades em poso a tremolar; m'adono de fins a quin punt ha fet mal deixar-se menjar la intel·ligència per un pensament progressista que només pot ser espanyolista en el fons perquè és menys demòcrata que social: ha fet de l' ‘afarta'm i digue'm moro' el fons de la seva ideologia.

 
 

Comentaris