Sobre el comunisme hormonal

"Perquè el comunisme sigui possible s'ha de transformar la humanitat a garrotades"

Saramago era comunista. No tinc res a dir. Saramago no se n'amagava gens i ho repetia a cada entrevista. No és un retret: és un fet, és a dir, una obvietat. Per això em sorprèn que els seus seguidors des de l'esquerra hagin omès, majoritàriament, aquest detall de les seves necrològiques i dels articles emocionats que li han dedicat des de la seva mort la setmana passada. Quina mala consciència s'amaga darrera d'aquest silenci? La veritat, però, és que és ben comprensible: poques coses hi ha més desacreditades a aquestes alçades que el comunisme com a filosofia de la redempció de les societats.

Quin problema hi ha? Cap ni un. Per què amagar-ho, doncs? Per què no parlar de les seves relacions amb Fidel Castro, per exemple? Si el propi Saramago no se n'amagava, per què no parlar-ne ara? Tota la gent que simpatitzava amb el seu esperit crític: desconeix aquesta circumstància?

Jo també simpatitzo amb Saramago —no n'interpreteu malament—: sóc bastant conscient de les misèries del món i que contra aquestes misèries hem de fer alguna cosa. El considero un gran escriptor. Tanmateix, si algun portuguès es mereixia el premi Nobel aquest era i és encara Antonio Lobo-Antunes, a qui Saramago no arriba ni a la sola de les sabates.

Saramago deia que tots els mals del món s'arreglaven amb comunisme a les totes —no hi estic d'acord—, oposat al 'neocapitalisme imperant', el qual, segons ell deia, 'explota als consumidors: és necessari que les majories acumulin coses perquè les minories acumulin capital'. Es tracta de velles consignes…

Saramago tampoc creia en la democràcia. Per ell la democràcia era una farsa, una excusa per l'opressió, el nom que avui en dia donem a la tirania. Fins i tot deia que la democràcia no existia, i que no era el punt d'arribada de les societats modernes, i que, per tant, se la podia qüestionar. Tot això és, fins a un cert punt, respectable. El problema, al meu parer, són les alternatives que vulguin plantejar-se. A la novel•la Assaig sobre la lucidesa imagina tot un país que va a votar en blanc i que abandona tota la classe política com a protesta per la falsa democràcia.

Saramago es definia a si mateix com un 'comunista hormonal'. Amb això potser venia a dir que el seu era un comunisme sui generis, és a dir, que no tenia res a veure amb el comunisme històric. Per què batejar-lo, però, amb la paraula 'comunista'? Saramago deia un tòpic en el qual es refugien moltes bones persones; afirmava que 'el comunisme no ha existit mai, en cap moment de la història. Ni a la Unió Soviètica, on s'ha comès errors terribles, crims, on tot es va esfondrar perquè no es respectaven els principis i quan hom no respecta els principis, més tard o més d'hora, tot se'n va en orris'.

Saramago com a mínim no negava els crims del comunisme, cosa que sí que s'atreveixen a fer alguns personatges amb càrrec públic de la seva corda ideològica. Ara bé: dir que el comunisme no ha existit mai i absoldre'l, i continuar militant en una filosofia social intrínsicament assassina, opressiva i totalitària em sembla d'una debilitat intel•lectual que no hauríem de contribuir a difondre. També el nazisme va morir a mig fer, també el nazisme no va veure realitzats mai els seus ideals de puresa, també el nazisme no ha existit mai com a consumació d'una perfecció somniada: Però, algú s'atreviria a absoldre'l?

És possible l'existència efectiva del comunisme sense els crims? Per què els teòrics del comunisme, doncs, havien de parlar tard o d'hora de la política del terror, és a dir, de la necessitat de la violència contra els dissidents o els suposats opressors de torn? Fins quan considerarem el comunisme com un bell somni impossible quan en realitat és un malson, més que possible, probable i històricament demostrat?

Perquè jo també crec que el comunisme és possible: però només amb una altra humanitat. Si l'ésser humà fos una altra cosa, si l'ésser humà fos com el porc o com la rata de claveguera… Doncs llavors potser sí.

Per això el comunisme ha d'exterminar els homes i les dones tal com els coneixem —tal com som—: perquè en ells, en nosaltres, hi ha corrupció, és a dir, avarícia, ganes d'independència, vici, egoisme. El comunisme seria possible amb una humanitat més pura, és a dir, perquè el comunisme sigui possible s'ha de transformar la humanitat a garrotades: d'aquí el Gulag perpetu, els camps 'de reeducació', aquesta contínua castració institucionalitzada tan present en els països on es fan 'revolucions' d'aquesta categoria.

I si Saramago era d'un comunisme pur i abstracte i no contaminat per cap experiència històrica, ¿per què, en haver d'assenyalar els seus companys de viatge en el nostre present, s'apuntava a les simpaties amb Castro, i amb la Veneçuela de Chávez, a qui veia com un agent de la vertadera democràcia? Chávez s'acomiada d'ell dient que un 'vertader capdavanter de la dignitat dels pobles'. 'Aquesta revolució té l'honor d'haver rebut el reconeixement de Saramago', afirma el gran papu. Ai, aquest comunista 'pur' s'embrutava amb complicitats poc recomanables, amb tirans i autòcrates declarats. Quina mena de puresa és aquesta?

Saramago imaginava que només des de l'anticapitalisme es treballa per la llibertat i la prosperitat dels pobles. Fins quan es continuarà difonent aquesta mentida? A més, segons aquest punt de vista, tots els que no lluitem per la revolució en aquest sentit retrògrad som vistos com apàtics i conformistes: ¿Que vostè no qüestiona la democràcia, el lliure mercat, l'estat de dret, tot perquè li semblen grans invents que faciliten la llibertat i la prosperitat? Doncs els esquerranosos primmirats —amb Saramago a davant— li diran que vostè és un apàtic, un conformista, un dòcil, un venut a la tirania intrínseca 'del sistema'. ¿Fins quan continuarem deixant-nos prendre el pèl?

El premi Nobel a Saramago el converteix en una mena d'ídol indubtable. Ara que és mort se li ressalta la seva lucidesa i el seu coratge: però de quina lucidesa i coratge parlem? L'escriptor quedarà i les seves ximpleries ideològiques seran oblidades, diu Villatoro. Pot ser sí: per això —l'oblit del disbarat— ¿hauria de tranquil•litzar-nos? ¿Potser no és la memòria un bon remei contra el mal?

La recomanació literària és que llegiu qualsevol de les seves novel•les publicades abans de la concessió del Nobel. N'hi ha algunes de genials: Tots els noms, Memorial del convent, L'any de la mort de Ricardo Reis. Gairebé tots els que el ploren no n'han llegit ni una.

 
 

Comentaris