Sobre el cinisme català

"Penso que –a casa nostra- el cinisme no té una relació estrictament privilegiada amb la desafecció (i, per tant, amb la passivitat)"

Dos dels nostres intel•lectuals més competents s'han referit últimament al problema del cinisme i la seva relació amb la política a Catalunya. Ho feia –en primer terme- el filòsof Francesc Torralba, a l'Avui del passat diumenge, en un article substancialment mediocre i tremendament banal. Segons l'escrit del professor de can Llull (espero que l'autor em perdoni el resum, necessàriament agre, de les seves tesis) el pensament cínic actual seria conseqüència de la desil•lusió escèptica típica del ciutadà contemporani, que comportaria primordialment una manca d'entusiasme pel que fa projectes polítics de caire utòpic, com ara la construcció d'una Europa més forta, etc.; paral•lelament, el cinisme derivaria en un relativisme antropològic propi del que es mira de lluny els problemes, actuant només com un espectador de l'absurditat d'allò real, mirant els braus des dels llimbs. Com veuen, Torralba alimenta el tòpic del cínic com l'home de valors privatitzats que es desinteressa de qualsevol futur, que es limita a conrear la seva esfera moral privada i personal, que –en definitiva- acaba aniquilant qualsevol intent de creació d'una societat civil.

No és aquest l'indret per recordar la nombrosa bibliografia sobre els cínics que, al llarg dels últims lustres, ha destapat pacientment tanta commonplace. Es pot estar d'acord o no amb l'actitud cínica, ja sigui la clàssica o la moderna, però si es para un mínim esment a la història dels fundadors i defensors d'aquesta escola de pensament (penso en Diògenes, Antístenes, Crates, i tants d'altres…), es comprovarà ben aviat com els seus portantveus distaven enormement d'aquesta caracterització tan sòrdida, ordida pels seus enemics, que ja s'ha enquistat inexorablement a la història del pensament, sense revisió ni parèntesi. L'ètica dels cínics no va ser de rendició ni escepticisme, sinó d'entusiasme i creativitat personal. Mitjançant uns actes volgudament histriònics i sovint violents, els cínics pretenien qüestionar la moralitat imperant i els tòpics de conducta habituals; ho feien –certament- des d'una moral privada, però amb voluntat de radical transformació política; insolència davant el poder, ateisme radical, i una estètica de l'existència risible són herències que –si més no- caldria tenir en compte abans de reservar habitació a l'hotel del tòpic.

El segon article sobre el tema, meravellós de pe a pa, és La vida privada dels catalans, firmat pel professor princetonià de política i afers públics Carles Boix. A banda de fer una caracterització antropològica tripartida dels catalans ben enginyosa (epicuris de restaurant, estoics paisatgistes i cínics planians, dit poèticament), Boix insistia novament en la idea del cinisme com a causa primordial de la desafecció política; el cinisme, escrivia, és la clau de volta en "la formació d'una massa creixent i impenetrable d'electors indiferents, d'autèntics agnòstics de la cosa pública." Per a Boix, aquesta actitud conformaria "la màxima temptació" d'una Catalunya "que ha fet moltes giragonses en els darrers anys sense, però, haver canviat res de fonamental." Anem a pams, i entrem a la teca; és evident que el cinisme desnaturalitzat pot portar a l'actitud d'indiferència política que descriuen aquestes dues plomes insignes. És també de calaix que la picabaralla eterna d'Estatut i finançament (amb les posteriors retallades) ens ha conduït a una moral privada com a refugi de tanta repetició i avorriment. Només cal tenir ulls per veure la desil•lusió provocada pel tedi.

Però hi ha més vida al món del cinisme català. De fet, penso que –a casa nostra- el cinisme no té una relació estrictament privilegiada amb la desafecció (i, per tant, amb la passivitat). El cinisme dels catalans és molt més actiu, i s'emparenta cristal•linament amb l'activitat política. El cínic català és un animal polític que esmorza, dina i sopa amb grans conceptes a la boca; nació, independència, fins i tot se li escapa algun mot com ara grandeur o destí. El cínic sap que aquests conceptes són buits, absolutament impracticables al seu mateix entendre (com així expressa secretament als col•legues, entre còctels diversos, sufragats pel poble), però els segueix aplicant a la praxi política sense miraments, perquè sap que encanten l'auditori. Aquest cinisme apareix sovint disfressat d'un aire somiatruites romàntic, singularment nacionalista, que segueix la fórmula "sé que és impossible, però hi crec." Curiosament, el mèrit de tot plegat és que aquesta és una escola gens passiva, perquè –al límit- porta a la participació política col•lectiva. Per tant, el nostre cinisme no és el de jo no crec en res, ergo no faig res sinó el de no crec en això, però això –no obstant- és l'únic que em mou a actuar. Entenc que a pensadors pròxims al catolicisme com Torralba l'acció sense base en la creença els sembli absolutament impensable. I entenc que Boix, com a politòleg, s'interessi més pel cinisme passiu i la desafecció política. Però la genial Catalunya, com sempre, s'avança fins i tot als seus savis més brillants...

 
 

Comentaris