Sobre com es manté la partitocràcia

"La millor manera de desacreditar la idea del naixement d’un estat català és donar les proves que tot seguirà igual."

Diu la veu popular que sempre és més difícil mantenir-se que arribar. És una afirmació exagerada? Si per valorar la certesa d’aquesta sentència ho fem a través dels nostres representants polítics, podem dir rotundament que sí. Mireu si no el poc que costa situar-se avui en primera línia dels que remenen les cireres del règim autonòmic del 80. Només cal saber grimpar dins l’estructura de partit. I tant se val que siguin independentistes, espanyolistes o universalistes, perquè la manca de biografia és una característica en la gran majoria dels seus protagonistes. Mai havíem sentit parlar d’ells fins que no ocupen un escó. És normal doncs que no existeixin les llistes obertes. No sabríem a qui votar.

Una vegada aconsegueixen entrar en el selecte club de la nòmina oficial, tots els seus esforços els esmercen en mantenir el càrrec com sigui. Si cal, hom fa tots els papers de l’auca. Els pactes postelectorals de la darreres eleccions municipals en són el millor exemple. Mantenir-se, mantenir-se i mantenir-se. Aquesta és la consigna. La paraula no té cap valor i el grau de cinisme per justificar segons quines decisions adquireix proporcions monumentals. Però com que fins d’aquí a quatre anys no tornen a haver-hi eleccions, ningú no se’n recordarà... pensen tots ells. Confien en la nostra curta memòria.

Potser Espanya pot tenir encara una certa corda per continuar fent aquesta política cada dia més degradada, però l’independentisme no pot seguir la mateixa línia. La millor manera de desacreditar la idea del naixement d’un estat català és donar les proves que tot seguirà igual.

La partitocràcia de l’independentisme del règim, conscient de les seves limitacions, aboca tots els seus esforços en intentar evitar que puguin sorgir noves personalitats amb un to i un estil polític que trenquin amb el clima de desmoralització i desconcert que viuen les bases del moviment. Si algú gosa presentar-se com a alternativa li diuen que divideix i resta vots, com si aquests fossin de la seva propietat. Fins i tot, s’alien per boicotejar a qui decideix parlar d’allò que ells no volen parlar. És això el que ha passat a Ripoll amb el Front Nacional de Catalunya, qui finalment ha aconseguit entrar al consistori del bressol de Catalunya a través de la regidora Sílvia Orriols. Totalitarisme processista.

 

Per mantenir-se són capaços de qualsevol cosa. Si cal, s’inclouen a les llistes electorals a familiars dels presos o preses de Soto de Real i Alcalà Meco, tot aprofitant el drama d’unes famílies per aconseguir un grapat de vots. Com que no tenen cap idea o discurs engrescador, només queda apel.lar al sentimentalisme de l’elector. No van més enllà de tòpics que repeteixen com a lloros. Quina revolució volem fer amb qui és incapaç de remoure l’ànima amb la paraula? O algú creu que el Twitter substitueix a l’eloqüència indispensable per guanyar-se la voluntat de la gent?

Per damunt de les acusacions que pugui rebre sobre dividir o perjudicar a l’independentisme, està sobretot el deure cívic d’intentar desemmascarar les contradiccions de qui vol viure políticament gràcies a la bona fe de l’elector. Seré criticat? Segurament. Però des de la unanimitat absoluta i sense fiscalitzar l’acció dels dirigents mai s’ha construït res de profit.

 

Comentaris