Sobra greix partidista i falta múscul nacional

"Realment tot son símptomes preocupants que aconsellen girar full a aquest episodi el més aviat possible."

Cada cop veig més clar que el problema de Catalunya, a més del maltractament econòmic i la injustícia fiscal per part d'Espanya, la incomprensió i la descapitalització a la que la sotmet; la negativa a reconèixer-ne els Drets Històrics i la vocació nacional, la laminació de la voluntat popular expressada en el referèndum de l'Estatut i el crit de protesta visualitzat en la manifestació del 10-J on un milió i mig de persones van omplir els carrers de Barcelona... el problema de Catalunya, deia, podem acabar sent nosaltres mateixos. Massa sovint dóna la sensació que aquells que haurien de liderar aquesta societat viuen en la improvisació permanent. En la rauxa i no en el seny. A sotracs. Es passa de la il•lusió a la frustració en pocs segons. Del tot o res. Ja va sent hora que aquells que estan destinats a tibar d'aquest país centrin les seves idees, marquin un full de ruta el més nítid possible i dibuixin els camins a seguir. I, sobretot, que evitin debats estèrils, inútils i frustrants que només serveixen perquè la ciutadania es vagi desencisant de tot plegat.

Sobra tacticisme i falta estratègia; sobra greix partidista i falta múscul nacional; sobren paraules i falten fets. A dia d'avui, no crec que es trobin gaires polítics que no donin per bona la recomanació que sempre havia fet el president Pujol sobre una reforma estatutària. Ell sempre s'hi havia negat perquè, deia, és un tema que se sap com s'obre però no com es tanca. El president Maragall i els seus socis van voler obrir el meló estatutari pensant que els seus aliats a Madrid (el PSOE de Zapatero) els ajudarien. Ha passat tot el contrari. No solament no han fet gaire per la causa, sinó que han enviat a l'advocat de l'Estat a explicar com es podia esquilar l'Estatut sense que es notés, i han utilitzat els membres del Constitucional per posar lletra a la música de la involució autonòmica. Clar, ho han fet perquè s'han emmirallat en els principals hooligans de la indissoluble nació espanyola, el PP. Una vegada més han cregut que el progressisme hispànic treballaria per Catalunya i han errat.

Catalunya no sap triar els seus aliats; no sap veure quan l'enganyen, confia massa. Catalunya no té cap lideratge sòlid, creïble i consolidat i no té una estructura administrativa funcionarial (alts funcionaris) capaços de guanyar la partida als alts funcionaris de l'Estat. Per això creu amb el PSOE, i el PSOE l'enganya; anhela a convèncer Espanya i aquesta no en vol saber res.

La veritat és que el país està en un carreró de difícil sortida: fa un Estatut seguint tots els canals legals per tirar-lo endavant (Parlament, Congrés de Diputats i Referèndum) i el Constitucional el tomba. Encén la flama del dret a decidir i anima els ciutadans que s'il•lusionin amb un possible referèndum d'autodeterminació i, pocs dies després que un milió i mig de persones sortissin al carrer per reivindicar-se la Mesa del Parlament de Catalunya rebutja tracta una iniciativa legislativa per decidir per nosaltres mateixos. Després de la sentència del Constitucional el president Montilla llegeix una declaració institucional a favor de l'Estatut i contra la sentència i el mateix president de Catalunya rebutja que la seva declaració sigui la proposta de resolució que presentin els partits catalans a Madrid, al debat de Política General. En el debat monogràfic de divendres, al Parlament, tampoc accepta que l'eslògan de la pancarta del 10-J hi figuri al text de la declaració final de la sessió. Realment tot son símptomes preocupants que aconsellen girar full a aquest episodi el més aviat possible.

Aquest país, ara mateix, necessita vacances, sortir del carreró i anar a les eleccions per oxigenar una mica el dens i estancat clima polític que es viu. Cal un nou govern i un nou Parlament. Calen propostes serioses i no frustrants; cal lideratge. El milió i mig de catalans de la mani del 10-J ja van demostrar que responen quan es demana el seu suport, que no són conformistes i que no accepten ser humiliats. No tinc tant clar que la nostra classe política sàpiga estar a la seva alçada.

 
 

Comentaris