La crisi sanitària global del COVID-19, com tota crisi de qualsevol índole, consisteix en una dutxa freda de realitat que, com a tal, ens desperta de males maneres i ens fa sortir sobtadament de l’embriaguesa que ens havia provocat una perspectiva massa idealitzada del món en què vivim. Potser encara no s’ha descobert la vacuna contra el coronavirus, però esperem que aquesta dosi de crua realitat ens vacuni contra la ficció que ens havien fet empassar durant tantes dècades. I que la ressaca no sigui massa forta.
Aquesta ficció postmoderna l’han protagonitzat tant actors d’esquerres com de dretes, des del postmarxisme fins al neoliberalisme; a vegades per separat i d’altres conjuntament, com és el cas del govern espanyol actual. Les tesis que aparentment semblaven de pedra picada, han resultat ser de fang i, així, hem vist com s’esmicolaven: estat del benestar, turisme de masses, era postindustrial, classe mitjana, etc.
En aquest sentit, m’agradaria destacar una de les principals ficcions que aquesta crisi ha deixat a la intempèrie: la que assenyalava la superació de l’Estat-Nació i de la sobirania mateixa. Tal com assenyala el politòleg Miquel Vila (https://catarsimagazin.cat/lhora-de-la-xina/), més enllà de la gestió més o menys encertada que hagi pogut fer cada govern, el paper de la Xina i d’Europa han deixat al descobert la vigència o, fins i tot, la tendència al reforçament, de la concepció moderna de la sobirania, davant les mancances que s’han fet paleses allà on s’ha tendit a difuminar els centres de poder.
D’una banda, hem vist una Xina que ha sabut (i, el més important, ha pogut) reaccionar de manera eficaç i contundent davant la crisi sanitària. La propaganda occidental ens ha recordat mil vegades que el seu èxit es deu principalment a l’autoritarisme, als mitjans de control social i, en general, a tota una sèrie de factors que no són assumibles per a les societats occidentals. En part és cert i en part no: tot això donaria per a una altra discussió. Al meu entendre, el que s’ha fet palès a la Xina és que, de fet, independentment de la valoració que puguem fer del seu règim polític, el que és innegable és que podem identificar la sobirania clarament amb el poder de l’Estat.
D’altra banda, tant als EUA com a l’UE, hem vist com cada Estat ha pres les seves pròpies mesures, de manera anàrquica i sovint insuficients. La insuficiència es veu reflectida en l’homonímia del concepte de “poder”: no poder reaccionar de manera eficaç, pel fet de no disposar del control real del poder sobre el teu territori; és a dir, a diferència de la Xina, els governs occidentals no són titulars directes del poder sobirà. En altres paraules: el poder econòmic, a les democràcies liberals, no és escollit pels ciutadans ni controlat pels seus representants.
Pel contrari, el poder polític conegut, és a dir, els representants que votem a les urnes, són poc més que simples gestors d’una administració pública que, a la pràctica, es veu subordinada a un entramat d’interessos privats que és molt difícil d’identificar amb noms i cognoms. Aquí evidentment no em refereixo als autònoms i a les petites i mitjanes empreses, sinó als grans monopolis, als interessos dels quals es deuen els Estats occidentals i els principals mitjans de comunicació de masses; heus aquí l’autoritarisme i el control social de l’Europa democràtica.
A l’estat espanyol això es veu clarament reflectit en la incapacitat (disfressada d’excuses polítiques) d’aturar completament l’economia i d’imposar un confinament general. És a dir, posar la protecció de les persones per davant dels interessos de l’IBEX-35 s’ha demostrat impossible. I, al seu torn, hem presenciat com el règim oligàrquic ha aprofitat per blindar-se, en la centralització de l’administració i la propaganda espanyolista de masses, juntament amb la implementació d’un estat policial i militaritzat. De nou, autoritarisme i control social.
A la pràctica, doncs, quan es tracta de protegir la vida dels ciutadans, la diferència no rau tant en la voluntat d’implementar unes mesures més o menys democràtiques, sinó que es tracta d’un problema de poder; de capacitat o d’incapacitat per prendre decisions. I per citar un dels grans pensadors de la sobirania moderna, Hobbes deia que quan no es té la facultat per a realitzar una acció, no es pot ni tan sols sospesar-la. No és un problema de més o menys llibertat per a fer l’acció, sinó de la incapacitat de fer allò que no està a les nostres mans decidir-ho.
Als Països Catalans, alhora, la situació encara és més clara: no disposant ni tan sols d’un Estat subjecte al poder econòmic, hem vist que la nostra autonomia disgregada no és res més que una administració titella d’un poder central que, al seu torn, ja hem dit que tampoc no disposa realment de la sobirania real sobre el territori que administra. Així doncs, les “sobiranies” energètiques, personals, municipals i de tots colors, de què s’omplen tan la boca certa esquerra governant al costat del neoliberalisme, al capdavall, queda dissolta per l’acció d’un poder informal, difícil d’identificar i summament autoritari.
En canvi, la República Popular de la Xina sí que podem afirmar que és realment sobirana: l’Estat, de cara a la protecció de les persones (però, si volen, podríem admetre que també pot servir per a la seva repressió) té la capacitat de mobilitzar tots els mitjans polítics, socials i econòmics al seu abast. No es confonguin: no dic que la Xina sigui el paradís socialista. De fet, els paradisos no existeixen al món real. Tampoc el paradís del mercat lliure ni el de l’estat del benestar. El que sí que existeix és el poder i els interessos als quals serveix. I com més anàrquica i dispersa sigui l’aparença d’aquest poder, més l’hauríem de témer. Al capdavall, el coronavirus és una bona oportunitat de negoci.
