La detenció a Alemanya del president Carles Puigdemont —país on seguirà sota custòdia fins que es decideixi si és extradit a Espanya— i l’embolic judicial en què s’ha convertit el conflicte català multipliquen les incerteses d’una ciutadania que viu el procés a les palpentes. Per una gran part de ciutadans d’aquest país resulta incomprensible que els representants polítics segueixin paralitzats sense executar, ja no el resultat que va emanar del referèndum de l’1-O, sinó el de les eleccions del 21-D, celebrades per ordre de Mariano Rajoy.
L’estat dubitatiu constant de la política catalana, tot i que fins a cert punt comprensible, no fa més que generar inquietud entre aquells que van dipositar la seva confiança en determinades opcions polítiques. En democràcia, els ciutadans tenen l’encàrrec de decidir els seus representants a través d’unes eleccions lliures i això és el que van fer els catalans —o almenys així ho pensaven— fins que algú a l’Estat espanyol va decidir impugnar-les a través d’un embull judicial perquè els resultats no van agradar a Madrid. Potser aquest algú ha somniat també que per aquesta via algun dia aconseguirà fulminar, a cost zero, el conflicte.
Mentre un jutge alemany estudia si lliura el president català a les autoritats espanyoles i el president del Parlament, Roger Torrent, proposa un front democràtic passen els dies sense que s’executi la sobirania dels catalans. Una sobirania que lamentablement es troba deambulant per Europa, captiva entre les ingerències decidides d’uns i la indecisió d’altres.
