Sit and talk

No hi ha altra sortida perquè les de les fronteres estan tallades.

El terratrèmol català no ha deixat de sacsejar Espanya des de 2014. Prefereixo parlar de revolució catalana però admeto que, com a imatge, és més difusa i abstracta que el tremolor de terra. El sisme és més plàstic, visible, tangible. I, encara que sol ser breu, el català és una cadena, una sèrie de tremolors que fa cinc anys que visita el país. De vegades amb més intensitat, de vegades amb menys, el subsòl s'agita, s'estremeix i, de cop, torna a posar-ho tot cap per avall. És una revolució. Una mobilització col·lectiva, massiva, permanent, desobedient, resistència pacífica. Que acaba en un tsunami democràtic. El terratrèmol s'ha convertit en sisme submarí.

Al principi, la classe política, mediàtica, intel·lectual, l'establishment espanyol, va reaccionar com de costum, ignorant la qüestió amb la barreja d'estultícia, ignorància i arrogància tradicional a l'imperialisme castellà. Catalunya? No interessa; no existeix; quatre bojos; parlen, però no fan; amenacen però no compleixen; a la fi, són els diners. Un suflé. 

No volien saber res. No sabien res.

No tenien ni idea del que passava a Catalunya. La prova és que van tractar un problema polític, essencialment polític (tota revolució és un problema essencialment polític), com una qüestió d'ordre públic. Com un debat de legalitat quan ho era de legitimitat. Van encomanar la tasca a jutges i policies, en lloc de fer-ho a teòrics i intel·lectuals. Bé és veritat que d'aquests no en tenien. Però tampoc tenien veritables jutges i policies i no els va importar.

Quatre anys i quatre eleccions generals més tard, la crisi de l'Estat espanyol és descomunal. Sense govern ni raonable seguretat de tenir-ne un, amb les presons cada vegada més plenes de presos i preses polítiques, amb un sistema judicial arbitrari i desprestigiat dins i fora i un sistema mediàtic que és el menys creïble d'Europa, el terratrèmol irromp de nou amb intensitat insospitada.

Producte de la seva arrogant ignorància. Obcecats en la qüestió d'ordre públic no entenen la dimensió revolucionària del procés, que els està triturant. El mateix que li passa a l'esquerra espanyola i catalana, que no entenen el fenomen davant el qual es pronuncien. Ni oloren la revolució; probablement perquè no la volen. Podem ha comprat la versió "cosa d'ordre públic" i, a contracor, s'apunta al 155. ERC diu creure en les virtuts del que vagament diu "política", com si la relació entre Espanya i Catalunya fos això, "política", i no de guerra oberta, tot i que, de moment, de baixa intensitat.

 

Els resultats de les eleccions deixen la desolació del pas de terratrèmol i l'Estat espanyol cada vegada més desarborat davant d'un independentisme català enfortit. L'augment d'un diputat catalanista al Congrés té aquest valor simbòlic de puixança, però empal·lideix al costat de la conversió del terratrèmol a sisme submarí amb el tsunami i la lluita anticolonial plantejada al carrer.

Les eleccions han començat a cobrar les seves víctimes. Les primeres han estat els inversemblants Rivera i Girauta. Però hauria d'haver-hi més. Iglesias i Rufián hauran de plantejar-se si no fan més mal que bé als seus partits. I aquests, al seu torn, replantejar-se quina hagi de ser l'actitud de l'esquerra enfront d'una revolució nacional; no de classe, ni d'ideologia.

Sánchez va convocar a la desesperada, perquè no sabia ja què fer, confiat que la sort i els espanyols li resoldrien la papereta de compondre govern després de quatre anys. Fa la impressió d'haver fracassat i trobar-se en una situació impossible: necessitarà molt de temps per compondre un govern, però no disposa d'ell, ja que la situació no ho permet ni la Unió Europea, que ja s'impacienta, l'hi donarà.

Ara com ara la qüestió es limita a assenyalar la mala educació del president Sánchez que no respon al telèfon al MHP Torra. Però en cosa d'hores es farà patent una cosa que deixarà fora de joc a España. La consigna de Spain, sit and talk, és impossible, és utòpica, perquè si bé l'independentisme segueix assegut a la taula de la negociació, Espanya no pot fer-ho perquè no hi ha ningú per parlar en nom seu.

 

Comentaris