És obvi que si algun dia els nostres polítics es prenen aquest afer de la independència amb la seriositat i l’honestedat exigible serà llavors quan caldrà asseure’s i parlar de moltes coses amb l’Estat espanyol. Per contra, la situació actual no convida a actes del gènere social i justament desaconsella escenificar dites cimeres que no deixen de ser trobades amb cafè i alguna pasta, o pitjor encara dictadura de coca-coles zero, per fer-se passar per importants i generar expectatives a un poble que comença a estar tip i fart de bellugar-se com les baldufes per acabar sempre allà mateix.
El gran problema rau en dues qüestions essencials i continuadores d’aquesta sort de bucle o atzucac que ens trobem plenament instal·lats: necessitat de mantenir la gran aixecada de camisa –representat amb l’ignominiós i desvergonyit ho tornarem a fer- que es tradueix en una nul.la voluntat o incapacitat manifesta de fer el pas definitiu vers la independència. Si els nostres polítics suposadament independentistes creguessin realment amb l’ideal de la independència, el primer que farien seria deixar pas a d’altres que tinguin l’oportunitat de ser a l’alçada del moment històric i no cometessin les greus errades que ells, exili i presó, van cometre amb una nocturnitat que comença a veure l’alba.
Alba vol dir en gaèlic escocès Escòcia i, novament els amics de les faldilles i la torba, ens tornen a donar una lliçó d’ambició i savoir faire. Nicola Sturgeon, la primera ministra escocesa, ha deixat clar que faran un nou referèndum, un cop consumat el Brexit i, el més important, el faran sense demanar permís a ningú. Un cop dit i fet això, diem-ne fets consumats o unilateralitat, vindrà la fase del sit and talk no pas abans en cap cas. És d’aquesta manera com es fan les coses en l’àmbit internacional o en l’àmbit dels processos de secessió. No pas com fa aquesta ERC reproduint i, per cert molt malament, les pràctiques clientelars i lobbistes, de la Convergència dels anys noranta i inicis de l’actual segle. Si és que tenia una lògica aquelles actituds per mor d’un reforçament de l’autogovern, avui ha perdut tot el seu sentit amb una Catalunya que majoritàriament vol marxar i una Espanya que majoritàriament vol recentralitzar. I amb uns socialistes i podemites fent equilibris i jocs de mans que de ser a l’Edat Mitjana acabarien a la foguera per bruixeria.
Sempre dic que humanament ens ha de saber molt greu la situació de presó i exili, no ha des ser gens fàcil i més en alguns casos amb vailets acabats d’arribar o ben petits; però aquí del que es tracta és de pensar en la política i justament en el futur d’aquestes noves generacions. Alguns polítics com Junqueras demostren començar a tenir moltes reixes, cosa que l’honora, però igualment molt poques taules i fa o fan seguir una estratègia que, com l’anterior, està condemnada al fracàs. Tot això si és que l’èxit ve efectivament representat per l’assoliment de l’Estat català, cosa que sentint algunes veus de la seva formació resta més que qüestionable i genera perilloses i terribles ambigüitats i ambivalències.
Si Junqueras -sinònim de Puigdemont- és tan cristià com el presenten que recordi a Joan Pau II quan deia que un cristià no ha de tenir mai por a la veritat. Una mica de veritat i afegeixo humilitat i coratge –virtuts també apreciades per la fe cristiana- no serien mals remeis per la independència i farien totalment sobrer el discurs del victimisme i la falsedat encarnat amb la sentència del “ho tornarem a fer”. Què hem de tornar a fer? Declarar simbòlicament i perversa una independència per acte seguit desautoritzar-la o no dur-la a terme? I acte seguit parar ma, galta, boca i cul amb els senyors del 155? El dia de demà ja us honorarem edulcorant el nostre record, però ara aparteu-vos per mor de no perseverar en els errors comesos i així pider realitzar el que mai vau fer, perquè encara que us agradés mai hi vau creure. I passin tots unes bones festes de Nadal!
