Sis hores. Sis hores és el temps del qual disposarà Jordi Cuixart per estar amb el seu nou fill després del part. Crec que no fa falta ser independentista per entendre que aquesta farsa està construïda sobre una animadversió i una malícia dogmàtica. La repressió, en totes les seves formes, té com a objectiu aniquilar i destruir per dins la vida d’aquells que no comparteixen la perpetuació del poder establert, d’aquells que gosen posar en qüestió el sistema per la via democràtica, d’aquells que pacíficament volem construir un futur millor. En aquest sentit, és important no equivocar-nos en el diagnòstic. Malauradament, l’Estat espanyol té molts recursos per fer mal.
La deshumanització de la dissidència és una tàctica més vella que l’anar a peu. Però la seva eficàcia a llarg termini té un límit. I aquest límit som nosaltres mateixos. I quan dic nosaltres, em refereixo naturalment a totes aquelles persones que, pensin com pensin, creuen genuïnament que els conflictes i les diferències s’han de resoldre de forma civilitzada, pacifica i democràtica. Si fa no fa, el 80% dels ciutadans de Catalunya comparteixen aquesta idea. No hi ha res inqüestionable en aquesta vida. Tot ho és, inclús la dogmàtica unitat d’Espanya. I és bo i sa que sigui així. En efecte, no hi ha res més conservador que el pensament dogmàtic. I un dogma, encara que sigui defensat a cops de porra i de toga, segueix sent un dogma.
Si ens basem amb la dinàmica sobre la qual s’ha anat desenvolupant aquest més que qüestionable judici contra els líders polítics i civils catalans, m’estranyaria molt que la sentència no estigués impregnada d’aquest esperit malèfic i venjatiu. Però de totes maneres, el que segur serà necessària és una bona dosi de generositat entre aquells ciutadans que estimem la llibertat i que defensem pacíficament els valors fonamentals d’una democràcia plena. Ni la malicia, ni el xantatge, ni el menyspreu poden formar part de la resposta col·lectiva a aquesta situació d’absoluta injustícia.
En definitiva, per poder seguir avançant com a país, és absolutament necessari que el moviment independentista adopti una dinàmica diferent de la que hem vist en els darrers mesos. L’autocomplaença és una autovia cap a la marginalitat. Hem d’aspirar a un govern capaç d’aglutinar aquest 80% de ciutadans partidaris de resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol per la via referendaria. És bo recordar-nos de tant en tant que l’independentisme ha crescut allargant la mirada. I si no som capaços d’oferir un projecte capaç d’aglutinar aquest 80%, el més probable és que guanyi la repressió.
