Sis d'octubre, vuitanta anys després

"La desfeta del 6 d'octubre va ser la constatació de les mancances, les contradiccions i les febleses del catalanisme"

No se n'ha parlat gaire, del 6 d'octubre del 1934. Avui en fa vuitanta anys. És estrany i deu ser per pura mandra memorística o per pura insolvència cultural. O per vergonya encara. Perquè n'hi ha per sucar-hi una barra de pa sencera. Ben poc heroic i exemplar va ser l'episodi. La desfeta del 6 d'octubre va ser la constatació de les mancances, les contradiccions i les febleses del catalanisme. Lluís Companys va voler jugar a la revolta descarada, atrevida i equilibrada entre l'esquerranisme ibèric, la reivindicació social i l'independentisme més decidit. Tot plegat va esclatar com una magrana absurda.

La crida a la insurrecció va acabar en un bany de sang i va comportar la detenció del president i el seu govern, la dissolució del Parlament, la intervenció de la Generalitat i la repressió generalitzada de tots els partits d'esquerra i del sindicalisme. Fins les eleccions del 36 Catalunya va patir un estat d'excepció permanent. L'exèrcit espanyol va tallar la revolta en escasses hores, amb poques baixes i menys esforç. Dins les files sedicioses la desorganització va acabar desembocant en el caos.

Encara ara n'hi ha que pensen que tot plegat va ser una maniobra interessada de Companys per tallar d'arrel la influència d'Estat Català dins Esquerra Republicana. Els fets els donen una part de raó. Encara que més aviat tot apunta cap a la ineficàcia i la indecisió del president de la Generalitat com a explicació del sainet macabre.

La lliçó que en va traure Espanya va ser que la violència servia per reprimir les pretensions secessionistes, que no alçaven un gat per la cua. La que n'hauria d'haver après el catalanisme és molt més amarga. Només es pot plantar cara i trencar les regles del joc imposat quan no te'n pots sortir. I l'única manera de sortir-se'n és la unitat, la coordinació i l'eficàcia.

Vuitanta anys després Catalunya i Espanya no són el que eren, gràcies als déus i al progrés. Les diferències entre el 1934 i el 2014 ajuden la causa del sobiranisme. Les semblances, però, han de fer pensar. Necessàriament.

Les coses ja no poden ser com van ser perquè el recurs a la represàlia armada de l'Estat és inversemblant en aquesta Europa de què, malgrat tot, gaudim. La violència és monopoli de l'Estat i no es pot desbocar per tancar cap litigi social. Hi ha desigualtats, però amb una intensitat que no admet la comparació. Ja no hi ha rabassaires i la propietat de la terra s'ha diversificat i civilitzat. El sindicalisme no és "revolucionari" ni intenta destruir a còpia de bombes el sistema. No hi ha bàndols irreconciliables ni odis que calgui aquietar amb sang. Les diferències, per tant, no permeten establir les comparacions que només fan alguns interessats malèvols.

Ara, també cal comptar amb les semblances. Per a bé i per a mal. Persisteix la "qüestió catalana". L'anhel de llibertat nacional, que conviu i suporta un catalanisme encara dividit per la ideologia i per les faccions. Hi ha la temptació de tirar al dret sense apamar-me les conseqüències. Hi ha el vedetisme i l'excés de vanitat. Hi ha, encara, qui creu que és més important desacreditar o eliminar el rival que no superar l'enemic. Hi ha, també, una voluntat popular molt més sòlida i madura a favor de la independència i tot ja no depèn de la resposta a les consignes difoses des d'una emissora de ràdio.

Vuitanta anys després ha augmentat la voluntat de ser lliures, però es mantenen alguns defectes que la poden frustrar. Els impacients, els que desacrediten els catalanistes de signe ideològic contrari, els sectaris, els inconscients i els vanitosos haurien de rellegir, vuitanta anys més tard, els fets del 6 d'octubre. I, salvada la distància, aprendre'n d'una vegada.

 
 

Comentaris