La síndrome del pont sobre el riu Kwai

"L'essencial avui a Catalunya no és seguir amb el procés cap a la independència, sinó fer-la efectiva"

La famosa pel·lícula de David Lean del 1957, protagonitzada per a Alec Guinnes, és una paràbola sobre conflictes estratègics i el rol de la voluntat humana i el seu destí. El coronel britànic Nicholson, presoner de guerra amb el seu batalló en un camp de presoners dels japonesos a Birmània a la zona de la línia fèrria que aquests estan construint per unir Rangun amb Saigon, haurà de construir un pont de fusta vital per al ferrocarril. El coronel japonès, Saito, vol fer treballar tots els presoners, fins i tot els oficials, cosa contrària a la Convenció de Ginebra, que el Japó no havia signat. Nicholson s'hi nega i ell i tots els seus oficials són arrestats en condicions duríssimes mentre els soldats treballen a la via sota direcció d'oficials japonesos.

Com que els britànics boicotegen els treballs i el pont no avança, Saito es veu obligat a acceptar que els oficials no hi treballin i dirigeixin la construcció del pont. Llavors, els anglesos recuperen les seves energies i aconsegueixen que el pont estigui llest dins el termini fixat.

D'altra banda, un comando anglo-americà està intentant dinamitar el pont abans que el creui el primer tren. Nicolson descobreix el sabotatge i ho comunica als japonesos per tal d'impedir que els aliats dinamitin el pont que s'ha convertit en el seu orgull com a mostra visible de la superioritat moral dels britànics. Es produeix una lluita entre el comando atacant i els japonesos defensant el pont, amb Nicholson fent-los costat, fins que s'adona que, defensant el seu pont, està lluitant contra el seu país i, finalment contribueix a la destrucció de la seva obra.

La moralitat de la història és senzilla i té dos aspectes. El primer i més específic: si hi ha un conflicte estratègic entre la teva part concreta, el teu mitjà, fins i tot la teva obra dins un esforç col·lectiu (un pont, per exemple, o un partit o una organització social) i la fi estratègica que vols assolir (la victòria en la guerra, per exemple, o la independència del teu país) no té cap sentit sacrificar l'objectiu final pek mitjà que intenta fer-ho possible.

Al camp 16, l'essencial per als britànics no era construir el pont millor i més fort d'Àsia, sinó guanyar la guerra. A Catalunya, avui, l'essencial no és que el teu partit (ERC, per exemple) sigui el millor, sigui hegemònic, sigui el que té un passat, un presenti i un futur superferolític, com tampoc no ho és que la teva organització (l'ANC, per exemple) sigui la més visible, la més coherent, la que més mobilitza i fa per la independència. Tot això, si té alguna justificació, és del passat i pertany a la inèrcia de la supervivència colonial. Però, ara per ara, tenim només de quatre mesos per fer realitat l'objectiu estratègic i les coses han canviat radicalment.

L'essencial avui a Catalunya no és seguir amb el Procés cap a la independència, no és continuar amb un govern efectiu de caràcter autonomista, sinó fer efectiva la independència. El patriotisme català aleshores és el patriotisme de la pàtria, de la nació catalana i no el patriotisme de partit o d'organització.

 

El segon aspecte, més genèric i conegut però no menys important, obvi a la pel·lícula i en qualsevol enteniment humà per primitiu que sigui des del principi dels temps, és que si vols assolir un objectiu estratègic i ho fas amb forces dividides davant un enemic unit no aconseguiràs res. I, si hi insisteixes, no només no assoliràs res sinó que et podran dir que treballes per a l'enemic des del moment que contradius una veritat que està en la base de l'experiència de la humanitat i és que la unitat fa la força i la desunió, la desfeta.

Quan negues aquesta conclusió tradicional i tractes de mostrar que, com que ets més savi o espavilat que la humanitat sencera, podràs sortir-te'n amb la teva mitjançant càlculs electorals i tripijocs d'escrutini, el que estàs fent és joc brut contra la teva causa de la independència.

És a dir, estàs fent el joc als japonesos o als espanyols.

 

Comentaris