El 23 d’agost de 1973 començava el robatori del Kreditbanken del barri de Norrmalmstorg a Estocolm. Aquell robatori va durar 5 dies, i va tenir la peculiaritat que les víctimes van defensar als seus captors, fins i tot un cop alliberats; neixia el que tots coneixem com el Síndrome d’Estocolm. Aquests dies molts ens trobem en aquesta contradicció, l’anhel per tornar a la normalitat perduda però a la vegada no volem deixar l’excepcionalitat, que ens ha donat aquesta crisi sanitària, de poder gaudir d’uns barris que molts cops havíem donat per perduts.
Costa parlar d’aquesta pandèmia en termes positius, i més quan s’ha endut a molts veïns i veïnes de la nostra ciutat. Però en termes urbans, si algú ha sortit guanyant aquests dies ha estat en nostre espai públic. Aquesta millora s’ha fet palesa de moltes formes, amb una disminució dràstica del trànsit de vehicles, amb un aire més net, amb una absència de soroll que ens ha permès escoltar el cantar d’unes aus que teníem oblidades, uns jardins que s’han asalvatjat amb insectes i herbes autòctones que pensàvem que no arribaven a la urbs, però sobretot ha permès que en les zones amb més pressió de la ciutat, els veïns i veïnes recuperessin o gaudissin per primera vegada d’un espai públic captiu d’unes dinàmiques econòmiques extractives.
Són dies en què molts redescobrim la ciutat, podem passejar mirant el que passa al nostre voltant, badar, somriure amb complicitat quan et creues amb un conegut, preguntar als veïns i veïnes com es troben, els infants poden sortir al carrer i jugar-hi sense por de ser embestits per alguns vehicle o simplement per una munió de turistes o persones anònimes que caminen mirant el mòbil sense parar atenció al que passa al seu costat. Tot i això, tenim una ciutat heterogènia plena de desigualtats, tant en la dimensió social com en l’econòmica. Desigualtats que traspassen el llindar dels nostres habitatges i afloren en el nostre espai públic. El panot va uniformar les voreres dels nostres barris però no va arreglar la qüestió de fons.
Aquest dies, els diferents barris de la ciutat s’adonen de les mancances del seu espai públic, que si hi ha poc espai per les persones, si hi ha masses carrils per vehicles, si hi ha poc verd… I tot sembla que s’hagi d’arreglar de portes enfora, només modificant el que passa al carrer, però el canvi va més enllà. I ara més que mai tenim l’oportunitat per fer-ho.
La realitat socioeconòmica, el número, la procedència, l’edat i el tipus de gent que viu en un barri, els turistes que reben, les activitats que s’hi desenvolupen, els negocis que s’hi implanten i els seus horaris, són el que acaben influint de manera més important en la intensitat i l’ús que donem al nostre espai públic. Al centre de Barcelona aquest fet es fa més visible que enlloc.
Recordo el primer dia que els infants van poder sortir al carrer, el meu fill Lluc i jo, veïns del Gòtic, vam anar a la Rambla. Era buida, l’aire era net, els ocells piulaven, s’escoltava el soroll de les fulles dels plataners mogudes pel vent, i vam anar caminant fins arribar al Pla de l’Òs el mural ceràmic que Joan Miró va crear per a la Rambla. Aleshores el Lluc es va aturar va mirar el terra i davant els ulls incrèduls d’una parella de mossos i de mi mateix, va començar a saltar de color en color cridant el nom de cada un, vermell! Blau! Negre! Groc! Blanc! Després de tres anys va poder jugar per primer cop al passeig del costat de casa. Durant el dies de confinament, hem pogut jugar a la Rambla, a Portal de l’Àngel, a la Plaça del Rei, rere l’absis de la Catedral o a la Plaça Nova, la qual s’ha convertit en el centre neuràlgic de jocs del barri, on els infants corren perseguint els coloms, es llancen amb patinets pel carrer del bisbe i aprenen anar amb bicicleta.
Tal com passa amb l’habitatge no podem prendre decisions pensant només en la realitat actual, però si que ens ha permès veure els dos extrems. I queda clar que molts no volem tornar a la realitat anterior, on part dels nostres espais públics més preuats han estat venuts al millor postor, sigui a un turisme desfermat o a les grans marques comercials, convertint-los en espais d’alta rendibilitat econòmica.
A la Rambla passen 240.000 persones/dia i al cap de setmana la xifra es dispara als 310.000, amb pics d’entrades i sortides de gairebé 17.000 persones/hora, transitant al llarg dels seus 1,2 km. Perquè ens fem una idea és com si cada dia tota la població de l’Eixample passés per la Rambla. Si anem a l’eix format pels carrers Portal de l’Àngel, Portaferrissa, i Pelai, ens trobem amb tres dels deu carrers amb més trànsit peatonal comercial de tot Europa, segons l’estudi de la consultoria TC Group. Però què és? Com es contabilitza i què significa? El trànsit peatonal comercial és el transit de potencials compradors que caminen per un lloc, aquests estudis es fan mitjançant sensors instal·lats en punts estratègics als carrers en qüestió que compten número de potencials compradors que circulen davant dels negocis. Sí, tenim sensors instal·lats a la via pública dels nostres carrers més preuats, que estan monotoritzant el nostre comportament a l’espai públic en clau econòmica; com més gent passa, més potencials clients i per tant un preu per m2 més alt. Això ha portat a buidar edificis sencers d’habitatge i a expulsar el teixit comercial de proximitat, per tal que les grans cadenes s’instal·lin en aquests immobles i usin els nostres carrers com a autèntics vestíbuls dels seus centres comercials. El negoci comença fora però el canvi ha de començar a dins.
Tots hem de ser conscients que ara que el trànsit encara no ha tornat de manera aclaparadora, tenim l’oportunitat de girar la truita i aconseguir que en els nostres carrers el vianant guanyi terreny al vehicle privat, però també hem d’aconseguir que els nostres veïns i veïnes puguin gaudir tots per igual. Els carrers no s’acaben a la façana, continuen a les nostres plantes baixes, i el que passa allí, com hem vist, és clau. Cal regular i definir bé els usos permesos en els immobles, posant èmfasi en els espais de màxima afluència per no tendir al monocultiu, fomentar la implantació de la infraestructura social necessària (comerços de productes de primera necessitat, serveis de proximitat,…). Els veïns i veïnes però també hem d’actuar, ens hem de fer el carrer nostre, apropiar-nos d’aquest espai públic. Potser podríem continuar portant els nostres infants a aquests espais retrobats i realitzar petites accions com començar per aprofitar els vestíbuls d’entrada dels nostres edificis com a llindar i no com a barrera de protecció. Un vestíbul obert podria funcionar com espai de jocs pels més menuts, com a lloc de trobada i de relació, on la nostra gent gran, o no tant gran, pugui xerrar, llegir, tafanejar o fins i tot treure una cadira al carrer…, i així anar conquerint a poc a poc el carrer fins que acabi sent una extensió de la nostra llar.
Són moments de fortes contradiccions, però la pressa per reactivar l’economia i tornar a una certa normalitat no ens ha de fer perdre l’oportunitat de canviar-ho tot, i reequilibrar el nostre espai públic.
