Des de fa uns anys, poc després d’haver-se constituït el primer govern “tripartit”, sectors relativament importants del catalanisme estan desorientats i van, per tant, perduts i estan penjats. Sembla que hagin perdut de vista els orígens dels catalanisme i les raons que l’impulsaren en el seu creixement i desenvolupament. També fa la impressió que no coneguin els principals debats que hi ha hagut en el seu interior durant anys ni les principals conclusions. El resultat de tot plegat és la creixent divisòria i fragmentació del moviment de reivindicació nacional català, l’abandonament de les posicions assolides, els atacs entre uns i altres (la darrera “moda”: o ets independentista d’una canònica manera o ets unionista) i l’opció per iniciatives que, abocades al fracàs i al ridícul, no només comprometen els seus promotors, sinó que afecten al conjunt del catalanisme.
Durant anys i panys, el catalanisme es basava en la idea de la recuperació de la identitat nacional catalana, que es vehiculava a través de la llengua, i en l’estratègia de successius passos acumulatius i graduals. Primer calia tenir partits catalans, entenent com a tals, partits el centre de decisió dels quals estigués a Catalunya. Els catalanistes, a partir d’aquell moment i per definició, no podien pertànyer a partits d’àmbit espanyol i, encara menys, formar part de la seva direcció política. En segon lloc, els catalanistes havien d’aconseguir que, de mica en mica, Catalunya s’anés autogovernant, tot bastint institucions pròpies i mirant-ho de fer sense que cap pas en fals provoqués un retrocés. L’objectiu dels catalanistes havia de ser que ells governessin el major nombre possible d’institucions. I que ho fessin bé, i cada vegada millor. Finalment, l’objectiu dels catalanistes era tornar a Catalunya la seva plenitud com a nació, això és, que Catalunya fos governada com qualsevol altra nació seriosa del món, a través del seu propi estat.
Per a aconseguir-ho, els catalanistes saben (sabien) que no hi ha dreceres davant el poder al que s’enfronten i veient com és la població que viu a Catalunya. Cada generació de catalans havia de deixar a la següent el país en millors condicions que no l’havia trobat. Com que es tractava de tenir el suport popular, calia estendre la consciència nacional catalana entre els habitants de Catalunya. Més que radicalitzar una minoria, calia eixamplar la base. Amb tot, en el marc d’un moviment de masses com el catalanisme, l’hàbil interacció entre les avantguardes i el conjunt de la massa podia donar molt de joc.
Durant molt de temps, els adversaris al catalanisme maldaven per fragmentar-lo de la manera que fos. Una bona via és aconseguir introduir-hi clivelles que el divideixin i, si pot ser, que l’acabin ubicant en una lluita caïnita. La versió més eficaç va ser la clàssica divisió segons la qüestió social. Lògicament, no pel fet de ser tots catalanistes havien de pensar el mateix en aquest àmbit. Però sí que accentuant-ne les contradiccions, s’assolia l’objectiu: en conjunt el catalanisme estava més afeblit. La unitat d’acció era més costosa. Els més entusiastes d’aquesta línia s’hi trobaven còmodes. La seva ignorància i la seva irresponsabilitat deixava de banda l’evidencia que les nacions en procés d’alliberament nacional havien d’actuar el màxim unides possibles. A no ser que això de l’alliberament nacional no s’ho creguessin ni els més abrandats. Només en països normals pot aflorar discrepàncies d’aquest tipus. Val a dir, però, que havent caigut el Mur de Berlin, i a l’Europa Occidental, la distinció entre dretes i esquerres és menor que no pas en èpoques anteriors. Per tant, es pot supeditar encara més fàcilment als objectius nacionals.
Enterbolida l’acció col•lectiva del catalanisme, va empitjorar encara més gràcies a glorioses aportacions teòriques que, provinents de l’espanyolisme, alguns catalanistes adoptaven frívolament. La més important de totes és aquella que argumenta l’existència d’un independentisme no nacionalista.
En el seu conjunt, aquest tipus de plantejaments van facilitar l’operació Maragall, els resultats de la qual han estat clarament negatius per Catalunya i, sort que hi ha justícia, per als seus instigadors.
Però el fet de donar el govern de Catalunya a un partit espanyolista, i fer mans i mànigues per ensorrar la gran força del catalanisme, va desconcertar sectors no negligibles del catalanisme. Quan el 2006 s’insisteix en aquesta línia, el desconcert augmenta encara més. Alguns companys de viatge dels teòrics del primer tripartit, veient la bestiesa estratègica de l’opció presa, van començar a argumentar a favor de la societat civil, tot deixant en segon pla la importància d’estar a les institucions i, sobretot, de governar-les. I no fer-ho els catalanistes és greu. Però que, a més, alguns catalanistes permetin que governin els espanyolistes, això podria qualificar-se, fins i tot, de delicte. No en va, entre alguns nuclis més conseqüents, s’ha arribat a parlar de fer, si bé simbòlicament, un judici com el de Nüremberg a tota una sèrie d’individus.
Més enllà d’aquesta ocurrència (que es pot criticar per molts motius), hi ha un pòsit de realitat: el dany que s’ha fet a Catalunya aquests ja sis anys és immens. El país no ha avançat gens. En determinats àmbits, els retrocessos són clamorosos. I, per si fos poc, els sectors que haurien de servir per empènyer el carro estan immersos en una dinàmica que ja ratlla el patetisme. Li falta ben poc. Amb les seves propostes maximalistes, irreals, es comporten com uns trapezistes sense xarxa. Abans de fer actes de sobirania, caldria que assumissin bé on són i quines conseqüències poden tenir les seves accions. Per contra, el que caldria ara és reforçar els partits catalanistes, i que aquests fossin majoria a totes les eleccions (no només en aquelles on vota poc més de la meitat de la població catalana que ho pot fer), i que governessin bé. Qualsevol altra drecera porta al fracàs. Si massa gent opta per romandre al marge de les institucions, més que ser un símptoma que alguna cosa ha de passar (si us plau, que algú que es miri qui s’absté i on són els nuclis abstencionistes), és el símptoma que això del catalanisme té mala peça al teler. Sort que la majoria dels catalans no sembla que estiguin seduïts per aquesta retòrica, que fa molt de soroll, i fa molt de mal. I no precisament a Espanya.
