Símptoma Kashoggi

L'assassinat del periodista saudita, Jamal Kashoggi, ha provocat un terratrèmol mediàtic que la darrera setmana ha ocupat bona part de les portades de la premsa generalista a escala mundial. Les diferents versions dels fets que s'han anat difonent eren realment pròpies d'una pel·lícula de Martin Scorsese. La veritat, però, és que difícilment sabrem el que realment va passar. No perdem de vista que es tracta d'un cas que involucra règims molt poderosos i enemics dels drets humans, que estan immersos en una batalla de poder descomunal a la regió de l'Orient Mitjà. Dit això, per fer-nos una idea de què pot significar aquest cas, cal fer memòria i recordar qui era Jamal Khashoggi.

 

Nascut en una família benestant d'origen otomà, amb un tiet que s'ha forrat gràcies al negoci de l'armament, el periodista saudita era molt proper al règim del qual acabà renegant. La seva família i la de Ben Laden mantenien relacions molt cordials. De fet, va ser l'autor de les primeres entrevistes a Ben Laden a l'època de la resistència afgana contra el règim soviètic. Es va distanciar de Ben Laden quan aquest últim començà la seva guerra santa contra Occident. Va formar part del moviment dels Germans musulmans, que aleshores no agradava gaire al règim wahhabita. Va treballar en diferents diaris saudites, però també mantenia relacions sòlides amb els serveis d'intel·ligència saudites, especialment amb el príncep, Turki el Fayçal. També era molt proper al príncep hereu, Mohammed Ben Salmane, considerat l'autor intel·lectual de l'assassinat de Kashoggi.

 

 

Kashoggi es va convertir en un problema per les dictadures àrabs quan va començar a criticar el seu poder corrupte i a defensar públicament la necessitat de democratitzar el món àrab mitjançant la participació política. De fet, va ser acomiadat de la redacció del diari saudita Al Watan pel ministre de la informació del règim wahhabita per haver publicat articles sobre la influència del poder religiós al país de l'or negre. Era considerat massa "progressista" pel seu gust. Era contrari als moviments salafistes, va donar suport a les mal anomenades "primaveres àrabs" i defensava la promoció d'un islam polític i demòcrata, una mica a l'estil de l'actual Ennahda a Tunísia. De fet, en el seu últim article, publicat postmortem al Washington Post el 17 d'octubre, reconeixia que l'únic país del món àrab que era realment lliure era Tunísia. I és que l'article toca un tema cabdal: sense llibertat d'expressió, no hi ha progrès social.

 

En efecte, l'assassinat de Kashoggi és un avís a totes aquelles persones que gosen defensar la idea d'un món àrab on els drets humans i la democràcia puguin predominar sobre els privilegis d'uns tirans i d'aquells que viuen del seu sistema mafiós i corrupte. És el llenguatge dels covards, d'aquells que només volen cultivar la ignorància per empresonar les ànsies de llibertat dels ciutadans, convertits en súbdits, que intenten sobreviure diàriament a la misèria imposada. Però la culpa de tot això no és només del règim saudita, sinó de tots aquells governs que li riuen les gràcies a canvi d'un taló. No n'hi ha prou amb boicotejar parcialment una megareunió d'inversors. Calen governants dignes que no es baixin els pantalons davant de règims que maltracten i massacren la seva pròpia població.

 

Comentaris